divendres, 29 d’octubre del 2010

Marató nocturna de Bilbao 2010

Crònica de Modest

Bones,
El dissabte vaig fer la meva 2a marató, aquesta vegada a Bilbao. És una marató nocturna que comença a les 21h o consisteix en 2 voltes a un recorregut prou maco, malgrat uns 7 quilòmetres bastant sòrdids per un polígon industrial...

Vaig arribar a Bilbao el divendres a la tarda. Després de tota la setmana de descans -només vaig sortir a estirar les cames el dimecres- he de dir que la mava motivació estava pel terra, cosa que em preocupava bastant. El dissabte la cosa no va anar gaire millor: recollida de dorsal, anar al súper a comprar la pasta i els fruits secs, migdiada, mirar la peli del james bond de la sexta, etc. Realment insuportable!!

Però finalment van ser les 20h i cap al Guggenheim, que hi falta gent!! Hi havien uns quants tratletes d'aquests que no es treuen en tri-suit ni per fer una marató. Vaig veure un triatleta basc amb un trisuit: en lloc de posar "iron man" hi posava "eusko man". Sense comentaris...

L'objectiu era baixar de les 3h30' després de les 3h 40' de Barcelona. Hi havia molt poqueta gent (2100 persones entre la marató i la mitja) i, per tant, la llebre del 3h15' estava a tocar de la de 3h30'. Canvi de plans d'última hora, vaig pensar: en lloc d'anar una mica pel davant de la de 3h30', prova d'anar una mica pel darrera de la de 3h15'. A veure si cola... La meva sorpresa va ser que vaig poder seguir la llebre del 3h15'... Fins al quilòmetre 33!! Amb dos collons!! Fins aquell moment vaig anar molt còmode, només patins al km 22-23 després d'ennuegar-me a un avituallament a,n el gel, el gatorade i la taronja... Lamentable. A cada quilòmetre el meu somriure el feia més gran: "acabo de passar el 29 i no m'enfonso. Espectacular!!". Però va arribar el 33 i ja em costava recuperar els pocs metres que perdia respecte al grup. A poc a poc vaig perdre contacte però sense enfonsar-me espectacularment. A partir del 39-40 em vaig dedicar, seguint el consell d'algun basc entre el públic, a gaudir dels metres que em quedaven. Temps final: 3h18'. A l'arribada em vaig trobar amb dos dels companys -3h04', els cabrons- i amb un paio que els hi estava fotent la xapa: un tal Pedro Hurtado, que ens va assegurar que tenia marca de 2h27' i d'1h06' en mitja...

Bé, i com sempre, el quilòmetre més dur va ser el 43...

Propera marató, Barcelona. Sé que no tornaré a baixar 22', però estaria molt bé baixar de les 3h15'...

Ara us toca als de Donosti.

Molta sort companys!!

Apa, ens veiem per la piscina!!

Salut i peles!!

Modest

dijous, 7 d’octubre del 2010



Crònica de Jordi Baus
Half IM de Perpinyà, els triatlons com han de ser !!!
Aquest seria el fet destacat d'aquest triatló, no per que sigui millor que molts d'altres però si per la filosofia dels organitzadors (podeu veure que el tema Tossa no l'he oblidat, jaja).

Aquí va la crònica:
La zona del triatló son aquelles marismes que segurament tots heu vist des de l'autopista un cop passada la frontera. Jo sempre m'havia preguntat i que collons hi ha ala??. Doncs molta casa d'estiueig amb el seu barquet (tipus Ampuriabrava), molt de windsurf i molt de kite. OSTIA !!. Això vol dir vent???. Doncs SIIIIIIII.

Ja passada la frontera el cotxe comença a donar bandades i els arbres van de costat a costat. Ui, ui ui, que patirem. En arribar al poblet del triatló les ratxes de vent son acollonants, el mar, que no es mar sinó marisme, es veu ple d'onades i blancalls i la gent com si no res preparant el material.
Però no la suspendran??? Això es perillós !!!. Primera impressió positiva, aquí no es suspèn res, si hi han onades, son per tothom, el vent també i si pluges el mateix. Som triatletes, no es una excursió del cole !!!

Be un cop mentalitzat, cap a boxes.
Natació : 2 voltes a un circuit de boies MOLT GRANS i GROGUES que tot i la mala mar es veiem molt be. Els francesos no nedant molt be, per tant estic al grupet i surto marejat com tothom de les onades.
Bici : Aquí ve lo dur. Circuit d'anada i tornada amb uns 20km inicials plans però que el vent huracanat converteix en un suplici (a mes no se que passa però el vent mai bufa a favor). El vent fa que vagis d'un costat a l'altre de la carretera, m'agafo en força abaix del manillar i al·lucino amb els tios que em passen acoplats. Soc una marieta, decideixo jugar-me-la i acoplar-me, al final t'acostumes i amb una posició semiincilnada contrarestes el vent. El següents 25km son dos ports de muntanya de carreteres mal asfaltades i amb molta boira. No se si prefereixo el vent, no es veu una merda i a mes el terra esta humit, però com deia al començament les condicions son igual de fotudes per tothom, per tant a donar pedals.
Corre : uff, s'acabat el perill, però m'adono que estic bastant esgotat. 3 voltes a un circuit semi urba d'anada i tornada, que m'agafo en calma al començament i acabo apretant al final. Avituallament cada 3km i malgrat el vent, agradable doncs et vas creuant tota l'estona amb corredors i això motiva.

Al final 5h 23' de cursa, 40 minutets a l'aigua, 3h en bici (mitja de 30) i 1h 36 corren. Satisfet, per el poc que he corregut i entrenat (ara soc jefe, jejeje).
Bocata i avituallament complert al finalitzar i el mes important, controlen l'accés i el que treus de boxes. A molts triatlons de Catalunya si vols te'n vas amb 3 bicis i 4 neoprens.

Ja m'he tret la espina de Tossa !!
Molt recomanable fer triatlons al Sud de França, son sense drafting, compleixen el que diuen, no esta molt lluny (1h 45 de Bcn) i no son cars (60€ per un 1/2 IM amb avituallaments correctes, samarreta i regal de record (bossa porta rodes, xaleco o motxilla), que mes vols????

Jordi.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Maraton de Budapest


Crònica de Jose(te)

Hola picornelios:
Precioso Budapest y fantástico fin de semana por allí.
Como suele suceder en estos casos, cuando hago turismo comprimido en un fin de semana corto, deseo que llegue el día de la carrera para descansar un poco, pues lo demás es no parar arriba y abajo todo del tiempo.
Objetivo sub 3:30' que conseguí cumplir por los pelos. Recorrido muy plano excepto los dos tramos que cruzan el Danubio. Lluvia durante toda la prueba, en algunos momentos intensa, y esa sensación de que no se acaban de calentar los jamones. Buena organización, bonito recorrido y buen ambiente, a veces algo caótico pues se mezclaban varias pruebas: relevos de 3 y 5, carrera de 30 km., family run, fun run... Resultaba tremendamente chocante, incluso desmoralizador, que en el 35 te pasara a toda pastilla un tipo disfrazado de elefante, o una tarta con patas, o un cowboy con rifle y todo.
Al final 3:29'55'' y unos últimos dos kilómetros en los que tuve que sacar esa raza de sprinter que suelo reservar para los retortijones más severos.
Ahora, con la euforia, estoy pensando en apuntarme al de Donosti el 28 de noviembre, aprovechando este dulce estado de forma (mental, se entiende, claro, dicen, o no...).
Un abrazo(te).
Jose(te).

Matagalls - Montserrat



Crònica de Manel
Despues de mas de 15horas corriendo,trotando,caminando, sudando
pasando frio, comiendo ,bebiendo, de dia , de noche......... Felix
y un sevidor hemos llegado a Montserrat despues de 84 km.
me falta saber algo de Xavi Martin que despues de ir juntos
muchas
horas paro por dolor en una rodilla, alguien me puede pasar su
telefono, o Xavi, manifiestate 。。。。
como estas ??
ha sido una experiencia espectacular.
enviado desde mi sofa , con lo unico que no me duele , los
deditos.
Manel

Aquatló de Tossa 2010


Ja fa unes setmanes un grup important de Picornells vem anar al triatló de Tossa, que malauradament aquest any per les pluges caigudes els dies d'abans van fer que els organitzadors ho convertissin en un Aquatló, tot i que alguns companys es van molestar bastant amb la decissió, ni hi havia possibilitat de canvi i finalment la majoria ens vem quedar a competir en aquesta prova.
Al final tots bastant contents i quasi acavem en el podi, finalment quarts per equips, que no està gens malament.
Aquí podeu veure fotos dels companys;


diumenge, 12 de setembre del 2010



Triatlón por equipos, la fuerza del grupo

Por Xavier Ensenyat


Es una disciplina poco conocida hasta el momento, pero que sin duda dará mucho de qué hablar en los próximos años. Arueda.com quiso conocer de primera mano en Narbonne (Francia) esta joven modalidad que tanto fomenta el compañerismo y el espíritu de grupo.

En España sólo se realiza un triatlón por equipos, la Copa del Rey, que este año se ha celebrado en La Coruña, con el triunfo del Cidade de Lugo Fluvial, tanto en categoría masculina (con el liderazgo de Javier Gómez Noya) como femenina, ambos en distancia sprint. Sin embargo, el calendario español de triatlón tendrá que dar cabida en una futuro inmediato a estas espectaculares carreras ante la pujanza de este deporte y la necesidad de nuevos estímulos.

De hecho, Marisol Casado, presidenta de la ITU (Federación Internacional de Triatlón), está luchando para ubicar el triatlón por equipos mixto (combinación de hombres y mujeres) en el programa olímpico. No hay que confundir esta competición por equipos con el triatlón por relevos, sin duda otra modalidad excitante y divertida pero que no representa el espíritu del triatlón porque cada deportista realiza un solo segmento.

Todo esto sirve de preámbulo para relatar una bonita experiencia en el Half Ironman de Narbonne (Francia), encuadrado en el circuito galo de las O3 Series, donde este redactor de Arueda.com se desplazó el pasado fin de semana para tomar parte activa en el evento, 'infiltrado' en un equipo de cinco miembros (los equipos podían ser de hasta cinco integrantes, de los que un mínimo de tres debían llegar obligatoriamente juntos a meta). Mi club, el CE Picornell, era el único español presente en la competición y alineó hasta cuatro equipos diferentes. Esta modalidad que prioriza los valores del grupo comienza mucho antes del pistoletazo de salida porque conviene organizarse con tiempo, a poder ser algunas semanas antes de la prueba. En primer lugar es aconsejable escoger a unos compañeros con un nivel similar y, por supuesto, entrenar juntos las tres disciplinas para ensayar la formación en el agua, los relevos en la bici (¿cuánto duran? ¿quién puede tirar más?...) y el ritmo en la carrera a pie.

Uno para todos y todos para uno
El día D ya está aquí. Después de calentar, repasar las tácticas de equipo y ayudarnos a ajustar bien el neopreno (¿quién lo podrá hacer mejor que un compañero que busca el mismo fin común que tú?), nos zambullimos en un plácido Mar Mediterráneo nadando siempre en grupo. Un servidor es el peor nadador de los cinco, por lo que era consciente de que me tocaría sufrir más de la cuenta en el primer sector. Sin embargo, nos organizamos para que siempre pueda ir a pies de alguno de mis compañeros, mientras que otro se coloca en la cola para vigilar que no me quede rezagado. Incluso hubo un momento que me empujó los pies hacia la boya cuando hice intención de desviarme ligeramente. Y es que a diferencia de los triatlones individuales, donde está totalmente prohibido, puedes ayudar a tus colegas de muchas maneras. Como decía la célebre canción de los Beatles 'With a little help from my friends' (con una pequeña ayuda de mis amigos) completamos los 1.900 metros de la natación en 33 minutos, un registro récord para mí que no habría sido posible sin ellos. Sin embargo, no me libré de una caída tonta y cómica al empezar la segunda vuelta (había que salir del agua y volver a entrar), que provocó las risas del público concentrado en la orilla.

La bici constaba de tres vueltas a un circuito de 30km bastante rompepiernas, con zonas de viento molesto. Me gustó el ambiente de público, de los equipos participantes (también había formaciones femeninas y mixtas) que no dejaban de saludarnos y animarnos en español. ¿Tanto se nos ve que somos españoles pese a ir bien 'disfrazados' con mono, casco y gafas? Los relevos eran acompasados, aunque en la tercera vuelta algunos ya no tenían fuerzas para pasar con el aire en contra. Había que guardar energías para el exigente sector atlético, bajo un sol de justicia.


Sufrimiento compartido
Es curioso pero pocos equipos conservaban a sus cinco unidades en la carrera a pie (21 kilómetros). En algunos casos por pura estrategia (sacrificaron algunos 'ciclistas' que habían hecho la mayor parte del trabajo y ya no salieron a correr) o por puro desfallecimiento: es una proporción lógica que de cinco componentes, alguno entre en crisis y no pueda seguir la estela de los demás, por lo que opte por el abandono. De hecho, cuando un atleta queda rezagado es descalificado automáticamente.

En nuestro caso, empezamos a correr con ganas y buen humor, pero uno de los compañeros empezó a vomitar (lo hizo en más de una decena de ocasiones) tras ingerir el típico gel energético (es muy común en la larga distancia que muchos triatletas no lo toleren y sufran problemas digestivos). Como no habíamos venido a ganar y queríamos terminar los cinco, para nada era un problema bajar el ritmo e incluso andar en algunos tramos. Tampoco éramos los únicos en empujar literalmente a nuestro sufrido amigo hacia la meta, una imagen poco habitual en los deportes individuales. La llegada de todos los equipos es siempre apoteósica, con los miembros supervivientes cogidos de la mano. Un deporte individual convertido en esfuerzo colectivo. Sufrimiento, emociones y gloria compartidas para una nueva era del Triatlon.

Les fotos del triatló en aquest link ,

dilluns, 16 d’agost del 2010

Palmaces 2010 segons per equips!!











Crònica d'Oriol


Hola tots,
Us explico l’experiència d’un cap de setmana a les rodalies de Guadalajara. En concret a Palmaces.
A les 8,30h del dissabte començava l’expedició des de casa del Jesús sortíem la furgo (amb el Capi Joan, Jesús, Octavi, Ramon i jo mateix) i un cotxe amb el Jefe i el Guillermo amb les respectives.
Un cop arribats a destí vàrem deixar les coses al Hotelàs que va reservar el Jesús (Bueno, Bonito y Barato) i ens vam dirigir a fer els tràmits de dorsals boxes,… A les 16:30 començava el tema serio!!!! OBJECTIU PATIR SENSE AGONITZAR!
1.800m Natació: La primera sorpresa es que no sabia que podia haver-hi onades en un llac, doncs sí! Començant des de dintre de l’aigua en un minut ja havia perdut els cracks del club, així que vaig agafar el meu ritme i tot i que la primera bolla se’m va fer llarga em va passar força ràpid i còmode 33min. Acceptable!
60Km BICI: Quina creu!!! Després d’una transició correcte començo a pedalejar, un cop ho tenia tot ven posat començo a veure aigua amb les pócimas del SENSEI (Aigua + Recuperation Sport + Gel) i al posar al bidó a lloc em cau a terra, primer Km i sense un bidó, anem bé!!!! Xino xano vaig agafant el meu ritme, un ritme impressionant, però no se per que no adelanto a ningú i m’adelanta molta gent! L’objectiu era fer un ritme de 30 Km/h el que no vaig comptar es amb el vent frontal, quina putada!!!! Anada duríssima i desprès de 30Km ritme de 24 Km/h, estamos jodidos!!! Mitja volta i vent a favor, quin gust! Mica en mica agafo un bon ritme i aconsegueixo recuperar el parcial. 5Km abans del final veig a uns metres la motivació del dia, un tiu amb un tritraje que posa GUTI, objectiu aconseguit l’adelanto i 2 hores justes de parcial de Bici.
12 km Carrera: Duríssim!!!! Gràcies al meu poc entrenament en Bici no van passar 2 Km que ja tenia símptomes de rampes, s’em pujaven els dos quàdriceps l’objectiu final va passar a ser PROHIBIT CAMINAR. Trist pero cert, quan un ja no li donen més les cames fa el que pot i es el que vaig fer. Primera volta a 5 min/KM la segona a 5,30 min/Km. Mes 800 metros de regal que teníem 1h 08m. Sort que als últims 500m vaig tenir el suport del RAMONET que s’ho va currar molt, i va venir al meu costat a fer-los amb mi!
FINAL : 3h 44min. Experiència maquíssima, totalment diferent a la viscuda en els SPRINTS i gran motivació per seguir entrenant més!
Felicitats al Club que vam fer 2ons per equips gràcies al JOAN(5è), GUILLE(11è) i RAMON(14è)!!!!
Vull donar les gracies en majúscula al JOAN que em va animar a fer aquesta prova i realment vaig passar un cap de setmana impresionant, el Jesús que s’ho va currar molt amb la furgo i hotel i tots els de l’equip que van venir i que em van esperar fins que vaig arribar per animar-me (això que ja feia un rato bo que havien acabat!!!)
Us aconsello molt aquest triatló, ambient impressionant i organització boníssima. Quan acaba tot dutxa en una comuna (tots en pilotes al mig del poble) orquestra i sopar!
Aquí trobareu més fotos;

dilluns, 9 d’agost del 2010

Triatló B de Balaguer 2010




Crònica de Modest

Benvolguts,

el dissabte va fer una any (menys un dia) que em vaig estrenar en això de la triatló. L'any passat havia fer l'sprint de muntanya i m'ho vaig passar teta (malgrat gairebé ofegar-me i patir un atac d'ansietat a l'aigua, petar roda i perdre'm en algun tram de la bici i estar a punt de quedar-me sense cames a les escales de l'esglèsia de Balaguer).

El cas és que, 364 dies després, els meus collons i jo volíem fer la B. Correcte. Després de la marató de bcn els meus genolls estaven una mica cardats. Fa un parell de mesos em vaig posar unes plantilles i sembla que la cosa ha anat prou bé. El cas és que la setmana abans de la B semblava un hipocondriac perdut: que si ara crec que em fa mal el genoll, que si ara el turmell (maleïda cursa del Diable...), que si tinc un company de feina encostipat i no vull que se m'apropi... Un drama.

Però va arribar el dia i, després d'un matí entretingut amb els cracks de la Joana, l'Albert, en Ramon i l'Octavi, allà estava: pelat de fred, però molt relaxat, esperant el Clackson que marquès la sortida.

L'Albert diu que la sortida va ser tranquil·la. Els de la part més endarrerida discrepem. Després de les òsties habituals, i prenent potser massa precaucions, vam arribar a una primera boia que semblava que estigués més enllà de l'infinit. Després va ser tot bastant més fàcil: no se'm va fer llarga, però vaig fer un temps de merda, encara que sigui veritat això de que eren 2,1 kms i no 1,9 (45').

Bé. Som on havíem de ser: a la bici. Començo a avançar a gent (era fàcil...) i veig que hi ha un tio que no me'l trec del damunt. Al final se m'apropa i em diu: "tu y yo íbamos juntos en Gavà, te acuerdas?" Cabronàs!! Tenia raó, era ell!!. La seva següent frase va ser per emmarcar: "esto no podrá con nosotros, no?". Amb 85 kms i una mitja marató per endavant li vaig dir: "evidentment que no!!". Pa chulo mi pirulo. El sector de bici va ser espectacular (mai havia superat els 70 per hora en bici), i em vaig haver d'encomanar a Sant Rat Penat -gràcies Ensenyat!!- quan al km 66 vaig veure aquella rampa del 14% davant de la Cannondale CAAD5 del meu cor. No sé quantes vegades vam passar per Les Avellanes (3??), però està clar que em quedo amb el Mur de la Creu: baixada ultra-pronunciada en la que, a mida que vas derrapant amb la bici, has de pujar el "desarrollu" per poder fer els 250 metres que venen a continuació, amb ple de gent animant-te i superant a "pelacanyes" que no han canviat a temps... Què no heu anat al briefing???

Finalment, arribo al meu infern: la cursa a peu. Només diré que vaig fer 2h, i que també vaig pensar que l'any vinent ho faria millor... Total: 6h14'04''.

Arribo a la meta i em poso a ingerir com un boig: 0,5 l. de powerade + 0,5 l. de dan'up + no-sé-quantes-galetes en menys de 2'. Això si que és una marca!! Evidentment, dos minuts més tard tenia ganes de vomitar...

Ironman? Maybe tomorrow... Abans necessito millorar en tot, però sobretot abans de la T1 i després de la T2. Segur que amb uns màquines com vosaltres, i per òsmosi inversa, se m'encomana alguna cosa!!

Propera parada: Pont de Suert!

(Quina txapa he fotut jo també!!)

Salut!!
Modest

Crònica de l'Albert

Be nois i noies després de tant de suplici durant les hores d'entrenament i del triatló ens esmerarem una mica a resumir (no com el truchi, jejeje) les experiencies viscudes al Mig Ironman de Balguer...

Comença el dia ben aviat tot i ser l'inici del triatló a les 15 hores de la tarda, a les 8:30 ja tenim les bicis de l'Octavi i la meva a la furgo i la chofer, la Joana, ens porta direcció Martorell a recollir al Ramon. Puntuals com sempre a les 9 del matí ja som direcció Balaguer on sembla ser que la meteorologia serà bona i arribem justets a la reunió informativa, sempre va be que a l'estreno de la distancia t'expliquin les coses com deu mana, tot i ja haver fet el recorregut en bici en un entreno de reconeixement, les petites modificacions de l'organització inclouen 3 rampes molt dures a mes dels ports que es pujen, una al km 40 del 16% i 300 m, una al km 65 del 13% i 400 m, i la final al km 92 de 250 m.

Acabada la reunió la xofer ens porta cap a la T1 on hem de deixar al bici i el neopre on posteriorment un autocar ens pujara per començar el llarg viatge per la comarca de la Noguera, desimflem les rodes ja que hauran d'estar unes 5 hores fins agafar al bici i mes val no patir cap imprevist.

A les 12 ja som a taula on el Modest va reservar en un restaurant facilitat per l'organització on ens tracten d'alló mes be, "quin gust dona tractar amb la gent de poble", durant el postre treiem els dopings i començem a omplir bidons amb un sortit mes ampli que els lots de nadal, que si un gel, que si un recuperation esport, una mica de natilla, melo... Sense perdre un minut ja que el temps es or anem cap a la T2 per deixar les sabatilles de correr i en breu surt l'autocar que ens porta a Sant Llorenç de Montgai, l'organització havia advertit que fins al box tindriem uns 300 metres caminant, ja-ja-ja, aquí esta la primera trampa amb les mesures, al menys un km caminant amb les xancles.

Be ja som al box, imflem les rodes, preparem el material alimentari i aquí un servidor s'emporta la segona sorpresa, al limit de la desqualificació, si si si, ara us pensareu perqué???? no ha portat el casc!!!! el dorsal!!!! dons no senyors i senyores per canviar-me dins el box. Es cert que potser no es agradable veure el culet o el ciruelt de ningú peró tant com desqualificar-te, per sort només es queda en una advertencia graciosa del jutge, que els meus companys aprofiten per marxar darrere un matorral per canviar-se. Ens col.loquem els neoprens amb l'intenció d'anar a esclafar i com no el trio calatrava l'havia de liar... primer l'octavi amb el neopré amb la cremallera per davant, després jo sense el gorro i les ulleres, i per ultim en Ramon amb les xancles. Un cop solventat mirem d'escalfar, millor dit de comprovar que l'aigua esta molt, pero que molt freda... segons la federació a 16 graus i nubol, semblava l'enfonsament del Titanic, tothom cridant dins l'aigua amb les mans amunt.

15:00 SORTIDA NATACIÓ... Al ser distancia llarga la sortida es agradable, l'únic problema que la boia esta molt lluny i casi no es veu, per aixo m'aprofito del toc distintiu del Ramon que porta un gorro blau i el segueixo fins la primera volta sense preocupar-me molt de per on vaig, hi ha 5 hores mes per preocupar-me de coses. A l'inici de la segona volta considero que es millor optar per un altre direcció que la que porta el Ramón i provo sort, vaig be pero no puc evitar un banc de "substancies solides a la superficie" gggggrrrrrrrrrrrrr!!!!! quin yuyu, tot i aixó gaudeixo de nedar sense exprimir-me al màxim pensant en el futur. La Joana al sortir de l'aigua hem diu que vaig el 22, "si senyor!!!! que guay!!!! el pitjor que faig i vaig el 22"

BICI... Entre la frescoreta de l'aigua i el temps nedat hem prenc amb calma la T1 mentre vec que el Ramon pasa pel meu costat. Começo la bici pensant que puc fer un bom paper, els 5 primers km son plans i vaig acoplat tranquil, hidratant-me i menjat sense guanyar ni perdre posicions "aixó pinta be i comença la pujada que vaig millor", i aixi es, els 30 primers km son de pujada amb algun descansillo i vaig guanyant posicions fins a col.locar-me entre els 15 primers. Al km 30 comença una baixada de vertigen i 3 o 4 hem deixen de pasta de moniato, vaig a 72 km/h agafat al manillar i la gent hem pasa acoplada com un coet i donant pedals, cosa que jo no puc fer pel desarrollo que porto "quin plat deu portar la gent????". Arriba la primera rampa del cagar-se, 300 metres al 16% sense asfaltar, un encimentat ratllat i desgatat que et deixen agustet per començar el segon port de 4 km al 7%. Tot i el calentón de la rampa començo el port amb il.lusió, tinc 9 triatletes al punt de mira per devant, "aquets son meus, 18 - 9 = 9, tiu que si els pases vas el 9", adelanto només a dos i al coronar, km 50 no vec ni un alma, han volat els de devant, pero vaig el 16, aixi que mes content que unes pasqües i hem queda correr "segur que pillare algún cadaver corrent, sisisis TOP TEN". A partir d'aquí comença la part més ràpida del circuit i puc comprovar que hi ha més homes bala dels que hem pensava "com baixa la gent a 80 km/h acoplats i pedalat", be aixo de part ràpida llevat de la segona rampa del 13% que ja hem deixa sense ganes de pensar en la mitja i en la posició que vaig. Pasada la rampa dura en una baixadeta agafo un clot i escolto "crack, treureureutierui", be aixó es la imitació de la meva bosa de recanvis caient al terra i evidentente paro a recollir-la, obro el tritraje i cap a dins, ara semblo un chepat, a més de no anar molt comode. Per sort la Joana està seguint la cursa a un lloc on pasem tres vegades i puc donar-li. PUNT D'INFLEXIÓ Encara quende 20 km de terreny favorable peró amb molt de vent i penso hem dosificar-me per poguer correr be, mantenir la posició que ja deu ser... "ma o meno el 20". El vent, que ha estat present durant tota la porva s'intensifica encara més i es molt molest i per mi fins i tot "acollonant", ja no sabia si acoplar-me, agafar-me al manillar, pedalar, no pedalar, pero pensat en els factors no m'adono i ja soc al km 90, "ja no queda res, l'última rampa i a correr que es lo teu maxote". L'última rampa es la perfecta per fer-te el valent adelantant a tres triatletes amb la presencia de molt de públic ja que es al nucli urbà de Balaguer, i així ho vaig, he quedat com un campeón pero evidentment en la recuperació del meu impuls maxoadrenalinic hem tornen a pasar. L'arrivada a la T2 et dona aires de crack, dones la bici als col.laboradors que te la penjen i tu et vas a canviar per no perdre gens de temps, IMPORTANTISIM EHHHH.

CORRER... Poso el crono a 0 per controlar el meu ritme no fos cas que vagi mes ràpid del que hem deu tocar (4 poc el km), a mes el mister m'ha dit que segur que sense adonar-me correré alguns km a 3 llarg, jajajajaja, la realitat es ben diferent. Començo a correr i el vent emprenya de valent, diria que mes que amb la bici, peró hi ha gent a la vista i els he d'avançar "vamos maxote el correr es lo teu", al creuar-me amb el primer el que l'acompanya de l'organització hem diu "entre els 25 primers!!!" i a ojo de alcon vec a uns quants, vamos!!!!!. La primera volta poso un ritme bo, 4 poc el km i adelatanto a 5, tot i que les sensacions son molt estranyes, sembla que puc anar mes ràpid pero hi ha algo que no es coordina al meu cos per lograr-ho i intento mantenir, peró..... la segona volta ja el ritme decau a 4:30 el km i només puc mantindre la posició tot i que algún que comença la primera volta va més fres i m'adelanta "esto ya no mola", just avans d'acavar la segona volta el primer hem dobla "diosssssssssssss!!!!! aixo mai m'havia passat" pero no es el pitjor, el pitjor es sentir al primer per la megafonia comentat que ha estat el mig ironman mes dur de la seva vida, i el chip ja canvia jejejeje. Realment ja no puc amb la meva anima, estic fins i tot ABORRIT, no hem puc imaginar el que es un IROMAN, dios tornem millor al mig que es mes curt. L'última ja penso en xorradestals com.... "tanqui tiu que aixi l'any que be sera mes facil superar-te" pero que dius jo no torno a fer aquesta burrada....."venga disfruta del que queda" distruta??, si claro d'una birra ben fresqueta.... "has d'arribar que sino no et donen la samarreta" es igual tinc moltes. Entre xorrada i xorrada ja hem paro dos segons als avituallaments a beure amb tranquilitat, llíçó apresa de la crònica d'un veterà com Josete, no fos cas que m'agafi flato o algo xungo jaº ni pensant si vaig el 20, el 30 o el 40, només vull acabar.

FINAL... Per fi.... ja era hora, 5 hores 26 minuts i no se quants segons, objectiu conseguit... Temps bo o discret segons ho miris pero content per haver acabat que era el principal i sabent que en un mig ironman no tant dur baixar de les 5 hores es pot conseguir...

AGRAIMENTS.... En primer lloc agrair el suport de la Juani en tot moment a més de ser la xofer, la fotografa, sa meva al.lota i la modelo del Hotel Barceló, jejejeje, al mister per les seves recomanacions, al trio calatrava que ens hem pegat les nostres sesions d'entrenament amb les nostres primeres locuras esportives completades i a tots els compis que feu que entrenar a mes de ser casi una emfermetat sigui una ilusió del dia a dia

DISCULPES.... Truchi (si llegas hasta aquí) te he criticado pero al final tambien me ha salido largo de ......... y se quedan miles de sensacinoes i situaciones sin contar. Perdoneu les faltes pero hem cansa escriure pendent de les coses i la incoherencia d'alguna informació ja que no ho he revista....com diria algú del club he escri per sensacions.....

Les distancies 1,9 swin, 90 bike i 21 run, només van acertar a una... ja que van ser 2,1 swin, 96 bike i 21 run

ALBERT PINAZO .... HALF FINISHER.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Triatló Pont de Suert 2010






















Crònica de Pedro

El neopreno me aprieta el cuello, el pecho, me cuesta respirar, me ahogo?? Creo que con el neopreno no llegaré a hundirme, por lo que en un principio ahogarme no me voy a ahogar, pero…, seré capaz de nadar así 1400 metros más??, lo dudo…, pero por lo menos voy a intentar llegar a la 1ª boya…,

Atrás quedan momentos de nervios, muchos, y dudas. Es mi primer triatlón, y más que superar las distancias, el principal temor está en tener las provisiones esenciales cuando llegue a boxes, así como llevar a cabo las transiciones con cierta soltura.

La prueba de natación se compuso de dos partes, dos vueltas vamos. La primera un suplicio por llegar a tierra. Más que nadar, avanzaba, muy lentamente, con la única intención de que la sensación de ansiedad no fuera creciendo y me paralizara por completo.

La segunda, ante mi propio asombro, un paseo a nado, a mi ritmo lento, pero constante, y adelantando a bastantes nadadores, por lo que las buenas sensaciones fueron creciendo, hasta al punto de “apretar” desde la última boya hasta el final.

Salgo del agua pletórico. Lo peor creo que ya ha pasado y me quedo con las buenas sensaciones de la segunda vuelta. Lo de la primera ha sido un mal sueño que ya no recuerdo…

Sin darme cuenta, supero la rampa de la transición en bici, subo en ella, y al loro…, que no estamos tan mal!!! Hago el tramo abierto que va a lo que es el circuito en sí, donde haremos tres vueltas, al mismo ritmo que unos tres o cuatro ciclistas, separados unos 20 metros cada uno. Al llegar a la carretera cerrada al tráfico supero a dos, pero intento no tirar demasiado porque es la primera vez que compito en bici, y tampoco quiero forzar…, tampoco sé si lo estoy haciendo… En la subida sigo adelantando gente, pero ya les advierto que en la bajada me cogerán. Así es, bajando me superan algunos, pero en la subida el guión se repite. En la tercera vuelta ya bajo mejor, pero dado a que mi única pretensión es llegar, prefiero no jugármela… El asfalto está en pésimas condiciones y aunque la bajada no es muy pronunciada, el circuito es estrecho y serpenteado.

Llego a la T2. Creo ir bien, pero al empezar a correr veo que la carrera a pié será un suplicio. No pasa nada…, solo quiero llegar. Salgo de la transición con tres corredores, pero creo que puedo tirar más que ellos y me aventuro a correr sólo. Voy bastante cómodo hasta que en el km 3, en plena zona de rampas salvajes , el ritmo y las sensaciones me hacen revivir los momento muro de la maratón. Tengo que aminorar la marcha, pero en breve llegamos al ecuador: agua y la vuelta de bajada. Ya tengo mi primera triatlón en el bolsillo. En la bajada a pié, tampoco me la juego. He tenido ya un par de amagos de torcedura de tobillo y me reitero: solo quiero llegar. Después de dos horas cincuenta y algo…, ( lo importante era llegar… ) Objetivo cumplido. Con dos cojones!!! Bueno, aún me falta medio para apretar más en las bajadas!

Gracias a todos por los ánimos, consejos, fotos, y la buena compañía!!!

Pedro,

Si voleu veure més fotos mireu aquest link:

http://picasaweb.google.es/Tripicor1/PontDeSuert2010#

divendres, 9 de juliol del 2010

Ironman de Niça 2010









Podeu veure més fotos aquí:

Crònica del Roger.

Amb una mica de retard aqui va la crònica de Niça 2010
Dijous a migdia i després d'una revetlla tranquila comencen els preparatius logistics, a les 18h de la tarda surto a estirar les cames i cauen 25 km de bici . Al vespres surto cap a Girona a casa un gran amic amb el que compartirem viatge i apartament.

Divendres a les 6:00h carreguem el cotxe i road to Nice....entre rises i brometes i pagant la òstia de petages ens plantem a Niça cap a les 14h . Arribem a la famosa Promenade des Anglais i busquem l'aparthotel ubicat a la mateixa Promenade......primera linia de mar....lujazo asiatico !!!

Fem check-in i primer dinar de pasta. Haurà arribat el mister i en Jesús ?? No tinc noticies

Per la tarda muntem les màquines i ens acostem a la Expo amb les bicis, joder des de l'hotel ha marcat 3,4 km. Haurem de caminar això a les 5h del matí per anar a la sortida ? Encara resultarà que hem agafat apartament massa luny. Bé , arribem a la expo ubicada en una avinguda ajardinada entre boutiques Cartier i Louis Vuiton i més d'un Ferrari......aqui hi ha nivell . Passem la tarda per la expo saludant alguns coneguts i e gran Marcel, fem alguna compra d'última hora i a les 20h cap a l'hotel a sopar i dormir.

Dissabte a les 7h del matí cap al mar a probar l'aigua de la magnífica badía, sembla una piscina gegant, és increíble el color blau del mar i lo calmat que esta el mar, nadem 1200 m per estirar els braços........crec recordar que en l'últim mes he nedat de 8.000 a 10.000 metres , el que neda el Jesús cada setmana ! A les 8:30h esmorzar i passem el dia amb els preparatius logitics pre competitius i una bona siesta......
Al check-in em trobo Jesús i el mister.....joder que finets que estan al costat del Marcel .

Anem al gra..................

Dia de la cursa...4:15h sona el despertador, esmorazar i agafem bosses, un taxi ens espera per anar fins a la sortida. Ja ens estalviem 3,4 km a peu....estalviem forces de cara la cursa. M'enfundo el neoprè i aqui si comencen ja els nervis.....arribar a la sorra és lent i em coloco malament al calaix de 55'.......surto molt enrere i em costa molt adelantar, òsties per tot arreu. Surto 1h06min

Transició tranquila i en agafar la bici em trobo el Jesús, collons no vaig tan malament. Rodem junts una estona amb la bici però o em trobo massa bé i al km 15 s'escapa. El circuit és guapo ondulat i amb poc trànsit.....els km van passant i em costa menjar, al km 50 se m'afluixa la direcció de la bici i he de parar a ajustar-la, amb els nervis l'apreto massa i la deixo descentrada....em capfico amb la puta direcció i no em concentro en la cursa ! No puc mantenir recte la bici i al km 70, aprofitant l'habituallament especial paro al Shimano Service , m'ajusten la bici i menjo. A partir d'aqui començo a recuperar forces i disfruto de la resta de la bici, adelanto a Luis Enrique que anava clavat amb rampes....."venga Luis ánimo" . Els ultims km fan baixada, un curveo molt distret......els ultims 20 km son plans amb el vent de cara. L'últim parcial de 45 km el faig volant.
Arribo a la promenade des Anglais, de conya...5 km per la transició i de cop i volta s'em creua una familia al complert i m'els enduc per endavant ....òstia al canto !! Només sento una nena plorar, encarta no sé com em pugen a la bici i m'empenten per continuar.....m'aplaudeixen a mi ? Em fa mal la cadera i el quàdriceps, moratón.

Arribo a la T2 una mica atontat, entre la ostia i la calor......ara começa l'Ironman per a mi, la Marató. Transició tranquila, la primera volta pasa volant i la faig a 5 min/km , el sol apreta molt i la gent cau com a mosques . Acabo la 1ª volta i sento l'speaker, arriba en Marcel a tota òstia amb la palma de la ma aixecada, afluixo encara mes i veig com entra....s'em posen els pèls de punta i m'emociono i tot.
Continuo amb la meva cursa, amb la calor decideixo pasar per totes les dutxes....cagada pastoret, se m'empapen les wambes i em comencen a sortir ampolles i el meu ritme va cap avall.....encara no m'he creuat el mister ni el Jesús. No pot ser......

km15 al km32.simplement du, em creuo al Jesús que va petat. Ànimos Jesus..............la ultima volta aceclero i em trobo millor !

Els 2 ultims km em relaxo i disfruto l'entrada......final 11h26min !!! Prueba superada.......i cami de l'osteòpata que m'arregli els peus.

A l'arribada parlo amb en Marcel.......felicitats campió, 5 victòries es increible. Em diu que ha patit molt la ultima volta , però la 1ª a passat el 10 mil a 3'30''.


Jesus, Joan........un mal dia el té tothom. Ànims, s'ha de repetir.

Roger


dimecres, 16 de juny del 2010

Zarautzkotriatloia 2010






























Podeu veure més fotos aquí



Crònica del Dani

Com ja heu escrit moltes cròniques, només faré menció d'alguns moments memorables de Zarautz 2010:

- S'ha de fer més cas als entrenaments del Joan i ser constant durant tota la pretemporada… Gran equivocació el que faig fer jo: no entrenar prou per manca de temps, de ganes, de que plou, de que fa fred i intentar en 1 mes posar-me a to. Vaig arribar cansat, amb la clara sensació de no estar encara preparat al 100% i amb dolors a tot el cos. I per més INRI, només arribar a Zarautz em foto un cop al quadriceps amb la porta del meu cotxe que em deixa mig estabornit… En aquella zona indeterminada a mitja cuixa que et deixa KO. No és cap escusa es clar però a la bici me'n resentia...
- Recomanable anar tota una colla de gent.
- Ambient indescriptible… Només per això val la pena fer-la i estic segur que va ser per això i pels ànims dels companys i animadors/es que van venir, que la vaig poder acabar. La gent es desfà en animar-te: nens, avis, gent des de els balcons de les vivendes, des de els cotxes que t'adelanten,… I el moment que passes corrent pel centre de Zarautz (3 cops), una passada!!! Pell de gallina… Per treure's el barret… El dia que això passi a Catalunya, serà noticia.
- Cursa: Molts nervis durant el matí, al briefing, mentre intentava menjar, als boxes (amb Òscar escalfant l'ambient es clar…). Però al bus amb tots fent el burro (sobre tot l'Àlex, que té unes sortides que ni el duo Sacapuntas) ja més tranquil.
Aigua freda (per mi… pels vascos segur que eren pijats) i rebent òsties de principi a fi. Però ja vaig adonar-me només començar a nedar que no tenia el dia. Tot i això surto froça bé de l'aigua i em trobo al Guillermo a boxes (m'he saltat la boia o potser sí que tinc el dia???).
Bici infernal. Al Km 5 confirmo que la natació va ser flor d'un dia… M'avança tot Deu (fins a 250 tios i segur que alguna noia també). Quin patir… Al Km 45 em passa el Peter: "venga Dani"… Jo: Ei!! (i penso: però com pot anar tant ràpid?). Al 55 em passa el Baus: "Daniiiii"… Jo: E…!!! (no tinc ni forces per acabar l'expressió). Al 63 l'Ensenyat: "va Dani"… Jo: Estic fatal!!! I mentre li dic això aixeco la vista i veig el que és l'inici de la pujada a Aia… A mitja pujada i confiant que és la única pendent dura que queda em passa el Ferràn: Va Dani que les altres son més curtes!!! Jo: *¬€&~$·#+]!!!!! Quan puc tornar a parlar li pregunto: però queden més??? Unes quantes… em diu ell. En aquell moment, vaig estar a punt de baixar de la bici, de posar-me a plorar, de tirar-li al Ferràn la bici pel cap,… I llavors passo pel costat d'un vasc que em diu: Va machote! Que tu puedes!... Machote yo?, però tu m'has vist bé?, si perdo oli des de fa 38 anys, tinc 2 cametes riquítiques i estic a punt de morir-me aqui mateix… Però mira tu, em vaig animar i vaig pensar: por mis huevos!!! I no sé ni com, vaig aconseguir acabar la bici sense tocar el terra en cap moment… No us enganyo si us dic que tinc lagunes mentals i tot.
Cursa a peu una mica millor. Vaig recuperar-me una mica… Veig a tots els acompanyants i em criden al passar… De fet, ho han fet des de el principi de la prova… I també veig al Fèlix.. Però que fa aqui? Si estava al bus amb nosaltres amb el neopreno posat… Després m'entero que li ha agafat un yuyu nedant. Queden 3 voltes, queden 2, queda 1… Només veig passar al Guillermo (que em sembla que fa molt bona cara… com a mínim millor que jo) i a l'Òscar (que també està patint de lo lindo). I a 400m de la meta em sento com en un núbol… La cridoria m'empeny fins a l'arribada… Temps - 5:18:41… Em trobo als companys però soc incapaç d'articular paraula… Després de beure i menjar tot el que em donen, massatge de 35min i ja soc un altre persona.
Ens espera el sopar de tots plegats per explicar-nos les anècdotes…
- Increible… Sí senyor… I gràcies a tots pels ànims, per fer-m'ho passar tan bé i a l'Àlex per portar-me la bici… Sen's dubte, el millor equip que he estat mai (de fet, no he estat en cap altre…).

Ens veiem,

Dani

Crònica d'Àlex

Bona tarda,
aquí va la crónica de mi primer B.



viernes 11 de junio.

08:15h Salimos en busca de Cristiano y Chiara y aún con el denso tráfico que nos espera la Avda Diagonal llegamos a la hora prevista y justo aparcar, vemos a Chiara que sale de casa para tirar la basura. De repente… Buongiorno!!!

08:55h suena el móvil.
-Dani: dónde estáis? Me encuentro en la facultad de empresariales.
-Alex:Detrás del cuartel del Bruc. No te muevas que en un minuto te veo allí.

09:00h Justo a tiempo, nos encontramos en el lugar de salida, Félix, Dani, Jerome.. Y llega Jordi con su bici acompañado con Álex Carreras. Charlamos un rato con Álex y me da unos consejos para la distancia larga. Agradecido, le despido porque tiene que incorporarse al trabajo. Falta el Xavier Ensenyat, hay que esperar.

09:36h Llega el Ensenyatus, por fin!!! Cargamos su bici en el coche de Félix y salimos para Zarautz.

11:00h Primera parada técnica, nos metemos en un Bar que parece sacado de la película abierto hasta el amanecer. Nos metemos dentro y pedimos algo para comer. El Ensenyatus está nervioso por si le roban la bici y no para de ir al parking a vigilar. Le digo al Xavi que no se preocupe que no le van a robar la bici, pero insiste en ir al parking. Jordi comenta que le ha dado 1 Euro para vigilar las bicis porqué también está la suya. Reímos.

Seguimos el trayecto, Òscar que se encuentra en Zarautz con Ferran, me envía un sms diciendo que está lloviendo, hace viento y hay unas olas para cagarse. Que bien!!! Pienso mejor que llueva todo lo que pueda hoy para que mañana nos haga buen tiempo.

13:25h Paramos en un peaje a unos pocos km de Olite y decidimos dónde vamos a comer. El Ensenyatus no se como se lo monta pero nos lía a todos diciendo que sabe de un sitio en Pamplona que se come muy bien.
Al final, Xavi no se acuerda del Rte, pasamos Pamplona y en el primer pueblo paramos a comer. Metemos la bici del Jordi y Xavi en el Bar para que se queden tranquilos. Salimos contentos de comer y retomamos el camino..

17:50h Llegamos a Zarautz, quedamos con Òscar en la plaza de la Vila para recoger dorsales, aparcamos en un sitio reservado y señalizado con cinta . Con dos güebs!!! Llega un poli, y le echa la bronca a Cristiano, diciendo cual de las pistas que tiene no ha entendido para dejar ahí el coche. Cristiano le contesta, que se lo pregunte al novio de la rubia….Cuando vuelvo, me llevo la bronca de MC porque me había dicho que no estacionara en ese sitio. No lo entiendo...Pero si no molestaba al tráfico.
Con los dorsales en mano subimos al caserío.

Somos los primeros en llegar y elegimos habitación, eso si, Dani se encarga de coger la suite nupcial y cerrarla con llave antes de que eligiéramos.
La casa nos gusta a todos. Pensamos en la buena labor de Rocío, mientras unos se instalan Cristian,Dani, Gerome y yo nos vamos al Eroski para hacer la compra.

Sobre las 20:00h llega Guillermo & Family con la estrella de la casa "kune"... Se instalan y poco después empezamos a preparar la cena.
Ya en la mesa, decidimos empezar a cenar a falta de Cristian que salió a correr, pero no tarda mucho.A media cena llega el amo del Caserio, Aitor, un tío simpático y quiere conocer a la dama que le encalomó el perrito. Al menos dice que no es un perro policía, pero le contestamos que las apariencias engañan y que se ha comido dos para desayunar. Mónica con su verborrea consigue que Kune pueda disfrutar de la casa.
Una cena amena, nos reímos mucho, creo que el tema dominante fue el sexo... por un momento se me olvidó que había venido para hacer un Triatlón.

00:00h Compañía, silencio!!! todos a dormir... al rato escuché entrar a Isra y David. Me levanto de la cama para darle la bienvenida. Escogen su habitación y enviamos un sms a Eugenia indicando que al llegar se instalen en la parte de arriba de la casa.


Sábado 12 de junio.


08:30h Suena el despertador... los que participamos en la prueba nos levantamos para desayunar. Ya bien nutridos, nos dirigimos al pueblo para ver el briefing. Llamo a Òscar para quedar y me dice que él no va que se pone más nervioso.

10:20 llegamos tarde al briefing, la sala está llena, incluso hay gente en las escaleras.Guille se asoma y ve a unos amigos sentados en el suelo y se hace un sitio. Dani pasa al otro lado y yo me siento junto a Guille. Delante del proyector hay dos personas explicando las normas, uno habla castellano y el otro traduce al inglés, en esto que Guille me susurra al oído que la chica de la gorra que está en primera fila es la segunda de Hawai, Mirinda Carfae... me giro y hasta entonces no me había dado cuenta de la gente importante que participaba en Zarautz... pienso en las palabras del Òscar, ahora le entiendo... en principio podía estar nervioso pero mientras transcurre la charla me siento cómodo y disfruto del momento.
Termina el briefing y pasamos por una tienda de triatlón que conoce Guille, por el camino, otros triatletas no paran de saludar a Guille. Parece el alcalde del pueblo!

11:30h Subimos a la casa para comer algo antes de la prueba.Peter y yo comemos pasta, Guille,Isra y Dani le valen unos bocadillos.
Mientras desayunamos vienen Cristiano,Rocio y Eugenia que han salido a correr. Mientras tanto vamos colocando las bolsas en el coche y la bici de Guille en mi coche para ir a boxes.
Llegamos al pueblo y sacamos las bicis. Guille se va a ver a su familia que están haciendo surf y Dani y yo decidimos rodar un poco antes de entrar, mi bici no cambia bien las marchas. Dani parece repararla y nos dirigimos a Boxes.
Entrada a boxes. Òscar me hace señas con su mano en el reloj, parece que llevan rato. Me pongo a colocar el material mientras Òscar empieza a hacerme bromas, incordiando al personal y Ferran le para los pies diciendo que cese su actividad porque sino me dejaré algo seguro.

13:15h Nos vamos para el Bus. Subimos todos al autocar y nos colocamos detrás, había tanta gente que muchos iban de pie. A partir de aquí hasta Getaria empieza el festival del humor... Un triatleta vasco empieza a irritarse a causa de sus nervios., el tío con la cara paga.. antes de bajar, pongo el rostro serio, le miro a la cara y le digo "suerte"... parece más tranquilo y muestra una sonrisa, decide darme suerte también. Bajamos del autocar y Félix, Òscar,Jordi deciden miccionar juntos por los arbustos.. Guille y yo decidimos hacerlo en otro lugar.Nos dirigimos al mar a calentar, el agua no está fría y las sensaciones son buenas. Salimos del agua y nos reencontramos con Òscar. Pasa junto a nosotros Eneko, cruza unas palabras con Òscar y nos estrecha la mano.. Eneko ve a Guille y como no, se pone a hablar con él.

14:00h Salida. Me coloco junto a Òscar y después de unos 300m nadando juntos me fijo que estamos muy separados del grupo, le grito ¡ÒSCAR! pero el muchacho sigue. Llego a la primera boya y nadie me ha tocado un pelo, prosigo el camino, ahora estamos en mar abierto, y las olas son un vaivén... no veo la siguiente boya pero si a un guía con cayac que me indica que siga al grupo, que cambie mi rumdo unos 35º a estribor. Antes de llegar a la segunda boya me reúno con el grupo, me siento bien y adelanto a unos cuantos. De la segunda boya a la orilla veo que hay marea alta y pienso que hay que nadar un poco más de la cuenta, por fin salgo del agua.Veo a Jordi y subimos juntos por la escalera hacia Boxes, no sin antes recibir el apoyo de nuestros seguidores que nos esperan y animan constantemente.
Subiendo el primer puerto me doy cuenta que el estado del mar me ha dejado tocado,me cuesta coger el ritmo... al poco rato me pasa Jordi.. me dice "Vamos" y le contesto "Parlem"... parece que su bici lleva el motor de lítio... antes de subir al primer puerto se me sale la cadena... que le vamos a hacer... primera bajada y recupero mi ritmo.. el circuito de dos vueltas es impresionante.. paso a Òscar y me dice "Vale adéu" ni siquiera lo había visto... me comenta que quiere abandonar, que está más tocado de lo que él pensaba... Ni se te ocurra!!! le replico... disfruta de la cursa... Cuando paso por donde están nuestros animadores particulares éstos se dejan la voz y me animan con sus especiales gritos de guerra y parece que la bici vaya sola. Veo a Félix con el grupo y pienso que algo le ha pasado. Acabadas las dos vueltas pasamos Zarautz y viene el tramo duro.En la primera subida empiezo a adelantar unos cuantos participantes, en la bajada me acoplo y un local me dice "cuidado que la curva siguiente es peligrosa".Haciendo caso al chico aminoro la marcha y observo una curva de 180º.Sabiendo que era lugareño decido ponerme a su lado para que me cuente lo que en breve se aproximaba, le pregunto si llegamos al corte y me dice que de sobras. Empieza el camino duro, me despido de él. Empiezo a subir,a lo lejos veo a dos personas empujando su bici. "Madre de Dios" lo que me espera. La rampa es acojonante, el cuenta km marca 7, la gente se amontona para darte ánimos."Venga son 300m" "ya queda poco" OSO ONDO!! OSO ONDO!!! aguanto estoicamente con el 25 y llego a la cima, me dicen que quedan tres rampas más pero no tan duras... estos vascos no le dicen la verdad ni al médico. En la tercera subida me da un calambrazo en la pierna izquierda desde el culo hasta el talón.Pego un chillido, menos mal que iba solo, sigo hasta la bajada y aprovecho para estirar las piernas de pie en la bici, otra subida más, la última.. me dice un animador "ahora tienes un falso llano y ya es tuyo" Joder!!! con el falso llano, 2km de subida no muy cómodos que digamos, pero eso si, los últimos. Bajada a Zarautz unos 10km. Por fin llego a Boxes. La cursa a pie me daba un poco de respeto por las dos últimas lesiones sufridas en un mes antes del evento. Salgo a rodar para tantear mi soleo, responde bien. La gente no para de animarte, me olvido de la lesión, la entrada al pueblo no tiene nombre... es mejor vivirlo. Gallina de piel !! como diría un holandés. Llego al final del pueblo, media vuelta por la playa, la vista es espectacular!!! el camino unos tablones de madera, el mar a tu derecha, las olas rompiendo en la orilla y un grupo de jóvenes haciendo surf. Me digo, vale la pena venir. Segunda vuelta, voy mirando el reloj y hago un cálculo en los puntos kilométricos, a causa de la lesión voy por debajo de lo esperado. Tercera vuelta, me encuentro muy bien, empiezo a coger mi ritmo de carrera, R3, al lado de otros parece mi primera vuelta... no doy crédito... llego a meta súper contento con la carrera 5h22min, he disfrutado de lo lindo.
Me reúno con los compañeros e intercambiamos impresiones, mientras hacen cola para darse un masaje. El grupo de animadores tiene frío y deciden irse a casa a ducharse, ya que se nos echa el tiempo encima para la cena. Decido ir con ellos y una vez en la casa, me doy cuenta de las buenas manos que tiene Eugenia cuando recibo un masaje en mis cansadas piernas.

22:30h Nos vamos a la sidrería, no sin antes darles una vuelta con mi GPS por el barrio de Zarautz.
23:50h En la sidrería nos esperan el resto de compañeros. El chuletón está de muerte. He cogido fuerzas. Lastima que al lado teníamos un grupo de adolescentes que no paraban de dar la brasa con la ingesta de alcohol que llevaban. Decidimos tomar algo antes de ir a dormir en Zarautz.

Domingo 13 de junio.

Vuelta a casa...


Crònica d'Isra

La meva crònica:

Triatló de Zarautz 2010

Com sabeu aquest any tornava, o segons es miri, començava a entrenar triatló ja que la última vegada que havia pogut practicar aquest esport va ser el 2003.
Sempre he pensat que per poder superar-te has de tenir un repte i el meu ha estat Zarautz.

Mai havia fet un B, realment l'únic que havia fet és un olímpic així que la experiència era totalment nova i fins a cert punt intimidadora.

Després d'aquest preàmbul us explico quina va ser la meva experiència.

El dissabte es va llevar ben tapat i des de la casa podíem veure les ones al mar, el meu amic David ja em va dir: "Hoy entra mar...", cosa que va confirmar l'Aitor, el propietari de la casa on ens allotjàvem.

Vàrem baixar a Zarautz a pel dorsal i sentir el briefing. Jo vaig començar a tenir papallones a l'estomac ja que el nivell dels participants i la professionalitat de l'organització era impressionant. Enseguida vàrem tornar a la casa a carregar piles i a preparar tot l'equipació.

En un obrir i tancar d'ulls em vaig trobar fent cua a boxes per entrar tot el material i allí vaig poder trobar-me amb els companys del equip amb els qui no compartíem casa: Baus, Xavi, Fèlix i Òscar. Tots plegats vam pujar al autocar de camí a Getaria, on l'Alex amb seu bon sentit del humor va ajudar-nos a que el camí fos com un fragment extret del "Club de la Comedia".

Ja no hi havia volta enrere per tornar a Zarautz ho havia de fer nedant així que un mica d'escalfament i a la línia de sortida.
A les 14.00 en punt es va donar la sortida, aquesta vegada res de cops i cadascú al seu ritme. Fins a la primera boia vaig anar bé però a partir de la primera boia el Cantabric va començar a moure's. En aquest punt vaig notar que la gent em passava amb facilitat i que perdia la referència, ja que de cop i volta estava nedant amb el grup com estava al costat de la piragua. No em vaig agobiar i vaig sortir de l'aigua en 49', on vaig poder veure el Xavi i el Òscar uns metres davant meu.

La transició al meu pur estil, és a dir, amb calma ja que el que venia podia esperar uns segons...

El sector de bici comença donant dues voltes al mateix circuit, per la zona de Meagas, Zumaia, Getaria i Zarautz, aquesta zona no és molt dura però si trenca cames ja que és difícil agafar ritme. Haig de reconèixer que els ciclistes em passaven com motos i així ho van fer el Ferran, Baus i Àlex, ja que la resta els tenia davant i no els veuria fins a l'arribada. L'únic que vaig passar va ser a l'Òscar i perquè no estava al 100%. Quin crack!
Si el meu patiment no era prou la climatologia s'hi va afegir i va començar a ploure i a fer vent.
Així vaig arribar a la última volta on un que em passava em va dir: "¡Ahora viene lo bueno!", puc dir sense cap mena de dubte que mai havia patit tant, vaig haver de posar el peu a terra en dues ocasions per por de que el cor se'm sortís del maillot però vaig arribar a Aia. El problema era que em quedaven 15 minuts i es tancaria el control de les 4 hores, durant un instant vaig pensar que no ho aconseguiria però ja sabeu l'últim que es perd, no? Vaig entrar a boxes a menys d'un minut perquè tanquessin el control (després vaig saber que el van allargar 15 minuts).

En aquest punt la carrera va canviar radicalment, sabia que era finisher, així que em vaig dedicar a disfrutar dels 20Kms. La bici m'havia deixat tocadíssim així que a 4'45" el Km i tranquils.
La cridòria de la gent quan passaves pel centre de Zarautz feia que no toquessis amb els peus a terra i sense adonar-me vaig poder creuar la meta del meu primer B.

Temps 5h 35' 52".

Gràcies a tots els companys, animadors i animadores!!


Crònica de Xavi

Aquí va la meva crònica des de el meu particular punt de vista.
Per cert, gràcies per les fotos: Jerome, Roger, etc. Sólo faltas tú, Rocío, estoy deseando disfrutarlas...

Zarauzko Triatloia 2010

És obligatori, si t'agrada aquest esport, gaudir del triatló de llarga distància amb més prestigi de la península ibèrica. Després del bonic precedent del 2006, vaig voler repetir experièicia. El cartell era de luxe: tres top five del ranking mundial femení, la flor i nata de la llarga distància masculina nacional (el megacrack Eneko Llanos va aconseguir el seu setè triomf en aquesta mítica competició que ja suma 24 edicions), tres ex ciclistes professionals (Mikel Elgezabal, Patxi Vila i Unai Yus)... Per donar encara més espectacularitat a la prova, l'enfurismat Mar Cantàbric es va sumar a la festa amb unes onades que no ens deixaven avançar en alguns punts del circuit (l'àrbitre principal va decidir retrassar el tall d'1 hora i deixar-lo en 1 hora 7 minuts i 30 segons). Vaig anar tota l'estona en grup, a peus (ja que no podia anar a roda en bici, doncs ho vaig fer al primer sector) i vaig sortir en 48 minuts, de la maneta amb Òscar Gómez Pau, qui ja no es sorprèn de que ara sortim de l'aigua sempre juntets. Amb la seva 'ajuda', i amb la del públic que sempre anima com si fos el Tour de França, vaig fer la transició el més ràpid que vaig poder. La clau de la bici era tenir paciència: els triatletes bascos em passavem com a motos ben acoplats (gran error no posar-me 'cuernos' tot i els constants 'tobogans') però encara quedava el més dur... I és que a les tres rampes del 20%, camí d'Aia, situades a partir del km. 60, vaig passar a molts 'rodadors' amb agilitat i gràcies al meu 28 de pinyó (vaig acabar marcant 30 per hora de mitja segons el meu crono). En el moment més crític del circuit em vaig trobar amb el Dani, a qui li va sortir de l'ànima un "estic fatal". Va fer una natació de crack però em va fer sentir una mica culpable d'haver-lo exprimit només sis dies abans pujant el Rat Penat. El JB, per la seva part, em va passar com una locomotora a un tram de bici rapidíssim (de fet ni em va veure), però després ens vam trobar un altre cop a boxes. A la cursa a peu vaig seguir la remuntada corrent a 4'30" el km. (1 hora i 30 minuts al sector atlètic) i fent un parcial millor, per exemple, que el de l'incombustible Franciso Pontano (tres podis a Zarautz i top ten a Hawaii). El Ferran em va atrapar aprox. al kilòmetre 2 de cursa i va fer un parcial per treure's el barret. Cal dir que aquest triatló està considerat el Campionat d'Euskadi de distància doble olímpica i els tots els seus participants presenten un nivell altíssim. La conclusió personal és molt satisfactòria: vaig rebaixar 40 minuts el registre de 2006, no vaig acabar excesivament castigat (el cansanci m'ha vingut el dilluns quan he anat a la feina) i per primer cop em començo a plantejar seriosament la possibilitat de fer un Ironman.
Xavi