dimecres, 16 de juny del 2010

Zarautzkotriatloia 2010






























Podeu veure més fotos aquí



Crònica del Dani

Com ja heu escrit moltes cròniques, només faré menció d'alguns moments memorables de Zarautz 2010:

- S'ha de fer més cas als entrenaments del Joan i ser constant durant tota la pretemporada… Gran equivocació el que faig fer jo: no entrenar prou per manca de temps, de ganes, de que plou, de que fa fred i intentar en 1 mes posar-me a to. Vaig arribar cansat, amb la clara sensació de no estar encara preparat al 100% i amb dolors a tot el cos. I per més INRI, només arribar a Zarautz em foto un cop al quadriceps amb la porta del meu cotxe que em deixa mig estabornit… En aquella zona indeterminada a mitja cuixa que et deixa KO. No és cap escusa es clar però a la bici me'n resentia...
- Recomanable anar tota una colla de gent.
- Ambient indescriptible… Només per això val la pena fer-la i estic segur que va ser per això i pels ànims dels companys i animadors/es que van venir, que la vaig poder acabar. La gent es desfà en animar-te: nens, avis, gent des de els balcons de les vivendes, des de els cotxes que t'adelanten,… I el moment que passes corrent pel centre de Zarautz (3 cops), una passada!!! Pell de gallina… Per treure's el barret… El dia que això passi a Catalunya, serà noticia.
- Cursa: Molts nervis durant el matí, al briefing, mentre intentava menjar, als boxes (amb Òscar escalfant l'ambient es clar…). Però al bus amb tots fent el burro (sobre tot l'Àlex, que té unes sortides que ni el duo Sacapuntas) ja més tranquil.
Aigua freda (per mi… pels vascos segur que eren pijats) i rebent òsties de principi a fi. Però ja vaig adonar-me només començar a nedar que no tenia el dia. Tot i això surto froça bé de l'aigua i em trobo al Guillermo a boxes (m'he saltat la boia o potser sí que tinc el dia???).
Bici infernal. Al Km 5 confirmo que la natació va ser flor d'un dia… M'avança tot Deu (fins a 250 tios i segur que alguna noia també). Quin patir… Al Km 45 em passa el Peter: "venga Dani"… Jo: Ei!! (i penso: però com pot anar tant ràpid?). Al 55 em passa el Baus: "Daniiiii"… Jo: E…!!! (no tinc ni forces per acabar l'expressió). Al 63 l'Ensenyat: "va Dani"… Jo: Estic fatal!!! I mentre li dic això aixeco la vista i veig el que és l'inici de la pujada a Aia… A mitja pujada i confiant que és la única pendent dura que queda em passa el Ferràn: Va Dani que les altres son més curtes!!! Jo: *¬€&~$·#+]!!!!! Quan puc tornar a parlar li pregunto: però queden més??? Unes quantes… em diu ell. En aquell moment, vaig estar a punt de baixar de la bici, de posar-me a plorar, de tirar-li al Ferràn la bici pel cap,… I llavors passo pel costat d'un vasc que em diu: Va machote! Que tu puedes!... Machote yo?, però tu m'has vist bé?, si perdo oli des de fa 38 anys, tinc 2 cametes riquítiques i estic a punt de morir-me aqui mateix… Però mira tu, em vaig animar i vaig pensar: por mis huevos!!! I no sé ni com, vaig aconseguir acabar la bici sense tocar el terra en cap moment… No us enganyo si us dic que tinc lagunes mentals i tot.
Cursa a peu una mica millor. Vaig recuperar-me una mica… Veig a tots els acompanyants i em criden al passar… De fet, ho han fet des de el principi de la prova… I també veig al Fèlix.. Però que fa aqui? Si estava al bus amb nosaltres amb el neopreno posat… Després m'entero que li ha agafat un yuyu nedant. Queden 3 voltes, queden 2, queda 1… Només veig passar al Guillermo (que em sembla que fa molt bona cara… com a mínim millor que jo) i a l'Òscar (que també està patint de lo lindo). I a 400m de la meta em sento com en un núbol… La cridoria m'empeny fins a l'arribada… Temps - 5:18:41… Em trobo als companys però soc incapaç d'articular paraula… Després de beure i menjar tot el que em donen, massatge de 35min i ja soc un altre persona.
Ens espera el sopar de tots plegats per explicar-nos les anècdotes…
- Increible… Sí senyor… I gràcies a tots pels ànims, per fer-m'ho passar tan bé i a l'Àlex per portar-me la bici… Sen's dubte, el millor equip que he estat mai (de fet, no he estat en cap altre…).

Ens veiem,

Dani

Crònica d'Àlex

Bona tarda,
aquí va la crónica de mi primer B.



viernes 11 de junio.

08:15h Salimos en busca de Cristiano y Chiara y aún con el denso tráfico que nos espera la Avda Diagonal llegamos a la hora prevista y justo aparcar, vemos a Chiara que sale de casa para tirar la basura. De repente… Buongiorno!!!

08:55h suena el móvil.
-Dani: dónde estáis? Me encuentro en la facultad de empresariales.
-Alex:Detrás del cuartel del Bruc. No te muevas que en un minuto te veo allí.

09:00h Justo a tiempo, nos encontramos en el lugar de salida, Félix, Dani, Jerome.. Y llega Jordi con su bici acompañado con Álex Carreras. Charlamos un rato con Álex y me da unos consejos para la distancia larga. Agradecido, le despido porque tiene que incorporarse al trabajo. Falta el Xavier Ensenyat, hay que esperar.

09:36h Llega el Ensenyatus, por fin!!! Cargamos su bici en el coche de Félix y salimos para Zarautz.

11:00h Primera parada técnica, nos metemos en un Bar que parece sacado de la película abierto hasta el amanecer. Nos metemos dentro y pedimos algo para comer. El Ensenyatus está nervioso por si le roban la bici y no para de ir al parking a vigilar. Le digo al Xavi que no se preocupe que no le van a robar la bici, pero insiste en ir al parking. Jordi comenta que le ha dado 1 Euro para vigilar las bicis porqué también está la suya. Reímos.

Seguimos el trayecto, Òscar que se encuentra en Zarautz con Ferran, me envía un sms diciendo que está lloviendo, hace viento y hay unas olas para cagarse. Que bien!!! Pienso mejor que llueva todo lo que pueda hoy para que mañana nos haga buen tiempo.

13:25h Paramos en un peaje a unos pocos km de Olite y decidimos dónde vamos a comer. El Ensenyatus no se como se lo monta pero nos lía a todos diciendo que sabe de un sitio en Pamplona que se come muy bien.
Al final, Xavi no se acuerda del Rte, pasamos Pamplona y en el primer pueblo paramos a comer. Metemos la bici del Jordi y Xavi en el Bar para que se queden tranquilos. Salimos contentos de comer y retomamos el camino..

17:50h Llegamos a Zarautz, quedamos con Òscar en la plaza de la Vila para recoger dorsales, aparcamos en un sitio reservado y señalizado con cinta . Con dos güebs!!! Llega un poli, y le echa la bronca a Cristiano, diciendo cual de las pistas que tiene no ha entendido para dejar ahí el coche. Cristiano le contesta, que se lo pregunte al novio de la rubia….Cuando vuelvo, me llevo la bronca de MC porque me había dicho que no estacionara en ese sitio. No lo entiendo...Pero si no molestaba al tráfico.
Con los dorsales en mano subimos al caserío.

Somos los primeros en llegar y elegimos habitación, eso si, Dani se encarga de coger la suite nupcial y cerrarla con llave antes de que eligiéramos.
La casa nos gusta a todos. Pensamos en la buena labor de Rocío, mientras unos se instalan Cristian,Dani, Gerome y yo nos vamos al Eroski para hacer la compra.

Sobre las 20:00h llega Guillermo & Family con la estrella de la casa "kune"... Se instalan y poco después empezamos a preparar la cena.
Ya en la mesa, decidimos empezar a cenar a falta de Cristian que salió a correr, pero no tarda mucho.A media cena llega el amo del Caserio, Aitor, un tío simpático y quiere conocer a la dama que le encalomó el perrito. Al menos dice que no es un perro policía, pero le contestamos que las apariencias engañan y que se ha comido dos para desayunar. Mónica con su verborrea consigue que Kune pueda disfrutar de la casa.
Una cena amena, nos reímos mucho, creo que el tema dominante fue el sexo... por un momento se me olvidó que había venido para hacer un Triatlón.

00:00h Compañía, silencio!!! todos a dormir... al rato escuché entrar a Isra y David. Me levanto de la cama para darle la bienvenida. Escogen su habitación y enviamos un sms a Eugenia indicando que al llegar se instalen en la parte de arriba de la casa.


Sábado 12 de junio.


08:30h Suena el despertador... los que participamos en la prueba nos levantamos para desayunar. Ya bien nutridos, nos dirigimos al pueblo para ver el briefing. Llamo a Òscar para quedar y me dice que él no va que se pone más nervioso.

10:20 llegamos tarde al briefing, la sala está llena, incluso hay gente en las escaleras.Guille se asoma y ve a unos amigos sentados en el suelo y se hace un sitio. Dani pasa al otro lado y yo me siento junto a Guille. Delante del proyector hay dos personas explicando las normas, uno habla castellano y el otro traduce al inglés, en esto que Guille me susurra al oído que la chica de la gorra que está en primera fila es la segunda de Hawai, Mirinda Carfae... me giro y hasta entonces no me había dado cuenta de la gente importante que participaba en Zarautz... pienso en las palabras del Òscar, ahora le entiendo... en principio podía estar nervioso pero mientras transcurre la charla me siento cómodo y disfruto del momento.
Termina el briefing y pasamos por una tienda de triatlón que conoce Guille, por el camino, otros triatletas no paran de saludar a Guille. Parece el alcalde del pueblo!

11:30h Subimos a la casa para comer algo antes de la prueba.Peter y yo comemos pasta, Guille,Isra y Dani le valen unos bocadillos.
Mientras desayunamos vienen Cristiano,Rocio y Eugenia que han salido a correr. Mientras tanto vamos colocando las bolsas en el coche y la bici de Guille en mi coche para ir a boxes.
Llegamos al pueblo y sacamos las bicis. Guille se va a ver a su familia que están haciendo surf y Dani y yo decidimos rodar un poco antes de entrar, mi bici no cambia bien las marchas. Dani parece repararla y nos dirigimos a Boxes.
Entrada a boxes. Òscar me hace señas con su mano en el reloj, parece que llevan rato. Me pongo a colocar el material mientras Òscar empieza a hacerme bromas, incordiando al personal y Ferran le para los pies diciendo que cese su actividad porque sino me dejaré algo seguro.

13:15h Nos vamos para el Bus. Subimos todos al autocar y nos colocamos detrás, había tanta gente que muchos iban de pie. A partir de aquí hasta Getaria empieza el festival del humor... Un triatleta vasco empieza a irritarse a causa de sus nervios., el tío con la cara paga.. antes de bajar, pongo el rostro serio, le miro a la cara y le digo "suerte"... parece más tranquilo y muestra una sonrisa, decide darme suerte también. Bajamos del autocar y Félix, Òscar,Jordi deciden miccionar juntos por los arbustos.. Guille y yo decidimos hacerlo en otro lugar.Nos dirigimos al mar a calentar, el agua no está fría y las sensaciones son buenas. Salimos del agua y nos reencontramos con Òscar. Pasa junto a nosotros Eneko, cruza unas palabras con Òscar y nos estrecha la mano.. Eneko ve a Guille y como no, se pone a hablar con él.

14:00h Salida. Me coloco junto a Òscar y después de unos 300m nadando juntos me fijo que estamos muy separados del grupo, le grito ¡ÒSCAR! pero el muchacho sigue. Llego a la primera boya y nadie me ha tocado un pelo, prosigo el camino, ahora estamos en mar abierto, y las olas son un vaivén... no veo la siguiente boya pero si a un guía con cayac que me indica que siga al grupo, que cambie mi rumdo unos 35º a estribor. Antes de llegar a la segunda boya me reúno con el grupo, me siento bien y adelanto a unos cuantos. De la segunda boya a la orilla veo que hay marea alta y pienso que hay que nadar un poco más de la cuenta, por fin salgo del agua.Veo a Jordi y subimos juntos por la escalera hacia Boxes, no sin antes recibir el apoyo de nuestros seguidores que nos esperan y animan constantemente.
Subiendo el primer puerto me doy cuenta que el estado del mar me ha dejado tocado,me cuesta coger el ritmo... al poco rato me pasa Jordi.. me dice "Vamos" y le contesto "Parlem"... parece que su bici lleva el motor de lítio... antes de subir al primer puerto se me sale la cadena... que le vamos a hacer... primera bajada y recupero mi ritmo.. el circuito de dos vueltas es impresionante.. paso a Òscar y me dice "Vale adéu" ni siquiera lo había visto... me comenta que quiere abandonar, que está más tocado de lo que él pensaba... Ni se te ocurra!!! le replico... disfruta de la cursa... Cuando paso por donde están nuestros animadores particulares éstos se dejan la voz y me animan con sus especiales gritos de guerra y parece que la bici vaya sola. Veo a Félix con el grupo y pienso que algo le ha pasado. Acabadas las dos vueltas pasamos Zarautz y viene el tramo duro.En la primera subida empiezo a adelantar unos cuantos participantes, en la bajada me acoplo y un local me dice "cuidado que la curva siguiente es peligrosa".Haciendo caso al chico aminoro la marcha y observo una curva de 180º.Sabiendo que era lugareño decido ponerme a su lado para que me cuente lo que en breve se aproximaba, le pregunto si llegamos al corte y me dice que de sobras. Empieza el camino duro, me despido de él. Empiezo a subir,a lo lejos veo a dos personas empujando su bici. "Madre de Dios" lo que me espera. La rampa es acojonante, el cuenta km marca 7, la gente se amontona para darte ánimos."Venga son 300m" "ya queda poco" OSO ONDO!! OSO ONDO!!! aguanto estoicamente con el 25 y llego a la cima, me dicen que quedan tres rampas más pero no tan duras... estos vascos no le dicen la verdad ni al médico. En la tercera subida me da un calambrazo en la pierna izquierda desde el culo hasta el talón.Pego un chillido, menos mal que iba solo, sigo hasta la bajada y aprovecho para estirar las piernas de pie en la bici, otra subida más, la última.. me dice un animador "ahora tienes un falso llano y ya es tuyo" Joder!!! con el falso llano, 2km de subida no muy cómodos que digamos, pero eso si, los últimos. Bajada a Zarautz unos 10km. Por fin llego a Boxes. La cursa a pie me daba un poco de respeto por las dos últimas lesiones sufridas en un mes antes del evento. Salgo a rodar para tantear mi soleo, responde bien. La gente no para de animarte, me olvido de la lesión, la entrada al pueblo no tiene nombre... es mejor vivirlo. Gallina de piel !! como diría un holandés. Llego al final del pueblo, media vuelta por la playa, la vista es espectacular!!! el camino unos tablones de madera, el mar a tu derecha, las olas rompiendo en la orilla y un grupo de jóvenes haciendo surf. Me digo, vale la pena venir. Segunda vuelta, voy mirando el reloj y hago un cálculo en los puntos kilométricos, a causa de la lesión voy por debajo de lo esperado. Tercera vuelta, me encuentro muy bien, empiezo a coger mi ritmo de carrera, R3, al lado de otros parece mi primera vuelta... no doy crédito... llego a meta súper contento con la carrera 5h22min, he disfrutado de lo lindo.
Me reúno con los compañeros e intercambiamos impresiones, mientras hacen cola para darse un masaje. El grupo de animadores tiene frío y deciden irse a casa a ducharse, ya que se nos echa el tiempo encima para la cena. Decido ir con ellos y una vez en la casa, me doy cuenta de las buenas manos que tiene Eugenia cuando recibo un masaje en mis cansadas piernas.

22:30h Nos vamos a la sidrería, no sin antes darles una vuelta con mi GPS por el barrio de Zarautz.
23:50h En la sidrería nos esperan el resto de compañeros. El chuletón está de muerte. He cogido fuerzas. Lastima que al lado teníamos un grupo de adolescentes que no paraban de dar la brasa con la ingesta de alcohol que llevaban. Decidimos tomar algo antes de ir a dormir en Zarautz.

Domingo 13 de junio.

Vuelta a casa...


Crònica d'Isra

La meva crònica:

Triatló de Zarautz 2010

Com sabeu aquest any tornava, o segons es miri, començava a entrenar triatló ja que la última vegada que havia pogut practicar aquest esport va ser el 2003.
Sempre he pensat que per poder superar-te has de tenir un repte i el meu ha estat Zarautz.

Mai havia fet un B, realment l'únic que havia fet és un olímpic així que la experiència era totalment nova i fins a cert punt intimidadora.

Després d'aquest preàmbul us explico quina va ser la meva experiència.

El dissabte es va llevar ben tapat i des de la casa podíem veure les ones al mar, el meu amic David ja em va dir: "Hoy entra mar...", cosa que va confirmar l'Aitor, el propietari de la casa on ens allotjàvem.

Vàrem baixar a Zarautz a pel dorsal i sentir el briefing. Jo vaig començar a tenir papallones a l'estomac ja que el nivell dels participants i la professionalitat de l'organització era impressionant. Enseguida vàrem tornar a la casa a carregar piles i a preparar tot l'equipació.

En un obrir i tancar d'ulls em vaig trobar fent cua a boxes per entrar tot el material i allí vaig poder trobar-me amb els companys del equip amb els qui no compartíem casa: Baus, Xavi, Fèlix i Òscar. Tots plegats vam pujar al autocar de camí a Getaria, on l'Alex amb seu bon sentit del humor va ajudar-nos a que el camí fos com un fragment extret del "Club de la Comedia".

Ja no hi havia volta enrere per tornar a Zarautz ho havia de fer nedant així que un mica d'escalfament i a la línia de sortida.
A les 14.00 en punt es va donar la sortida, aquesta vegada res de cops i cadascú al seu ritme. Fins a la primera boia vaig anar bé però a partir de la primera boia el Cantabric va començar a moure's. En aquest punt vaig notar que la gent em passava amb facilitat i que perdia la referència, ja que de cop i volta estava nedant amb el grup com estava al costat de la piragua. No em vaig agobiar i vaig sortir de l'aigua en 49', on vaig poder veure el Xavi i el Òscar uns metres davant meu.

La transició al meu pur estil, és a dir, amb calma ja que el que venia podia esperar uns segons...

El sector de bici comença donant dues voltes al mateix circuit, per la zona de Meagas, Zumaia, Getaria i Zarautz, aquesta zona no és molt dura però si trenca cames ja que és difícil agafar ritme. Haig de reconèixer que els ciclistes em passaven com motos i així ho van fer el Ferran, Baus i Àlex, ja que la resta els tenia davant i no els veuria fins a l'arribada. L'únic que vaig passar va ser a l'Òscar i perquè no estava al 100%. Quin crack!
Si el meu patiment no era prou la climatologia s'hi va afegir i va començar a ploure i a fer vent.
Així vaig arribar a la última volta on un que em passava em va dir: "¡Ahora viene lo bueno!", puc dir sense cap mena de dubte que mai havia patit tant, vaig haver de posar el peu a terra en dues ocasions per por de que el cor se'm sortís del maillot però vaig arribar a Aia. El problema era que em quedaven 15 minuts i es tancaria el control de les 4 hores, durant un instant vaig pensar que no ho aconseguiria però ja sabeu l'últim que es perd, no? Vaig entrar a boxes a menys d'un minut perquè tanquessin el control (després vaig saber que el van allargar 15 minuts).

En aquest punt la carrera va canviar radicalment, sabia que era finisher, així que em vaig dedicar a disfrutar dels 20Kms. La bici m'havia deixat tocadíssim així que a 4'45" el Km i tranquils.
La cridòria de la gent quan passaves pel centre de Zarautz feia que no toquessis amb els peus a terra i sense adonar-me vaig poder creuar la meta del meu primer B.

Temps 5h 35' 52".

Gràcies a tots els companys, animadors i animadores!!


Crònica de Xavi

Aquí va la meva crònica des de el meu particular punt de vista.
Per cert, gràcies per les fotos: Jerome, Roger, etc. Sólo faltas tú, Rocío, estoy deseando disfrutarlas...

Zarauzko Triatloia 2010

És obligatori, si t'agrada aquest esport, gaudir del triatló de llarga distància amb més prestigi de la península ibèrica. Després del bonic precedent del 2006, vaig voler repetir experièicia. El cartell era de luxe: tres top five del ranking mundial femení, la flor i nata de la llarga distància masculina nacional (el megacrack Eneko Llanos va aconseguir el seu setè triomf en aquesta mítica competició que ja suma 24 edicions), tres ex ciclistes professionals (Mikel Elgezabal, Patxi Vila i Unai Yus)... Per donar encara més espectacularitat a la prova, l'enfurismat Mar Cantàbric es va sumar a la festa amb unes onades que no ens deixaven avançar en alguns punts del circuit (l'àrbitre principal va decidir retrassar el tall d'1 hora i deixar-lo en 1 hora 7 minuts i 30 segons). Vaig anar tota l'estona en grup, a peus (ja que no podia anar a roda en bici, doncs ho vaig fer al primer sector) i vaig sortir en 48 minuts, de la maneta amb Òscar Gómez Pau, qui ja no es sorprèn de que ara sortim de l'aigua sempre juntets. Amb la seva 'ajuda', i amb la del públic que sempre anima com si fos el Tour de França, vaig fer la transició el més ràpid que vaig poder. La clau de la bici era tenir paciència: els triatletes bascos em passavem com a motos ben acoplats (gran error no posar-me 'cuernos' tot i els constants 'tobogans') però encara quedava el més dur... I és que a les tres rampes del 20%, camí d'Aia, situades a partir del km. 60, vaig passar a molts 'rodadors' amb agilitat i gràcies al meu 28 de pinyó (vaig acabar marcant 30 per hora de mitja segons el meu crono). En el moment més crític del circuit em vaig trobar amb el Dani, a qui li va sortir de l'ànima un "estic fatal". Va fer una natació de crack però em va fer sentir una mica culpable d'haver-lo exprimit només sis dies abans pujant el Rat Penat. El JB, per la seva part, em va passar com una locomotora a un tram de bici rapidíssim (de fet ni em va veure), però després ens vam trobar un altre cop a boxes. A la cursa a peu vaig seguir la remuntada corrent a 4'30" el km. (1 hora i 30 minuts al sector atlètic) i fent un parcial millor, per exemple, que el de l'incombustible Franciso Pontano (tres podis a Zarautz i top ten a Hawaii). El Ferran em va atrapar aprox. al kilòmetre 2 de cursa i va fer un parcial per treure's el barret. Cal dir que aquest triatló està considerat el Campionat d'Euskadi de distància doble olímpica i els tots els seus participants presenten un nivell altíssim. La conclusió personal és molt satisfactòria: vaig rebaixar 40 minuts el registre de 2006, no vaig acabar excesivament castigat (el cansanci m'ha vingut el dilluns quan he anat a la feina) i per primer cop em començo a plantejar seriosament la possibilitat de fer un Ironman.
Xavi

dimarts, 8 de juny del 2010

Triatló de Gava 2010















Crònica de l'Albert.

En primera instancia lamentar l'incident d'un dels participants en el nostre esport... gaudim d'ell d'igual manera que ens exposem als seus perills.

No sabiem realment com seria aixo de 1000 participants en una prova, barrejant olimpic i sprint, pero realement cal felicitar a l'organització ja que ha estat un gran triatló on s'ha pogut fer tot a la perfecció.

L'inici de la natació condueix cap a l'esperança, per fi una bona sortida, un bon sprint a l'inici trovant lloc rapidament per nadar comode i sense rebre cap cop... aixó pinta be. La primera volta dona bones sensacions i segons els informadors externs (la juani i un amic) en Ramon pasa 30'' darrere meu a l'inici de la segona volta, pero no tot pot ser tan maco... no es millor la linia recta que les diagonals????? dons venga la segona volta en diagonal cap a la primera boya per fer un triangle, el ritme que duc es bo pero l'orientació es veu que no ho deu ser tant i perdo bastant de temps i per aixo en Ramon acaba 2' per devant meu, be per aixo i perque es un berro, perque entrenar si competint ets una bestia??????

Tot i aixi estic molt content, he disfrutat de la natació i comença la bici, evidentment despres d'una excursió de ves a saber quant ja que la transicio era molt i molt llarga... Agafo la bici i vec que realment no puc agafar a ningú del devant, no hi ha ningú, es divisen molt lluny algo que semblen triatletes pero es molt llarg i prefereixo esperar i organitzar-me amb els que vinguin al darrere. Es aqui on comença la part negativa de les sortides reduides... menos gent nedat es menos gent en bici i per tant menos gent que es posi a tirar... entre un noi del terrasa i jo anem fent relleus amb moltes remores com diu en Jordi al darrere, aixo si, amb ganes i bones sensacions i pensant en Balaguer....

Finalitzada la bici sense incidents importants i comença la meva conta pendent amb els olimpics... correr com deu mana... i en un principi les sensacions son bones i l'esperança de conseguir-ho es ferma. En la primera volta vec que vaig el 15 i amb l'esperança d'arribar al top 10 ja que en Ramon es a un minut meu i va en el lloc 11. Pasen els kilomentes i la sensació d'extenuació no arriba, vaig adelantat a gent i prenc la desició de en la segona volta donar la resta i anar a pel Ramon, i a falta d'un kilometre arribo al seu costat, en un estat d'aquets que ni pots afluixar ni apretar simplement mantenir com puguis. En Ramon amb un semi esguins al tormell que es va fer el dimecres a la pista no oposa molta recistencia (es a dir no produiex els seus remors guturals tan coneguts a les series) i arribem gairebe junts.

Cal dir que els triatlon series son una molt bona alternativa en comptes dels triatlons de la ferderació... bona organització i molt bon ambient, aixo si el sistema de medició que fan servir es d'aquets bons ehhhh!!!!, res com Banyoles, Barcelona i molts altres que surten mes curts... aqui diria que fins i tot hi han sectors que han estat mes llargs, com la natacio que els primers, Llobet, han fet 20:30.

En conclusió ha estat una molt bona experiencia, he lograt un dels meus objectius que ha estat correr be, sense morir-me, he fet 36:50 a un minut d'en Llobet i el 5e de la general, en la natació dons que dir, content pel ritme pero estranyat perque semblava que anava per on tocava i no era aixi, i en la bici dons molt bones sensacions per fer el B de Balanguer, he pogut tirar durant molts quilometres d'un grup i poguer correr aixi....

Be Ramon aixo ja ho tenim, a Balaguer ens sortim... Tavi esperem que hagis nedat molt al Lago Ness pk sino....

PD: La Juani ara us pasa la seva cronica, que se que li fa ganes.... no molt.... li falta dir-se Zapata, ja que encara entrena menos hi ha fet la 11 el l'esprint....

Gracies a tots els que feu que aquests esport es pugui gaudir, i gracies Juanita per animar-me en tot moment inclus posan-te el neopre 5' abans de la teva sortida...Tim