Crònica de Modest
Benvolguts,
el dissabte va fer una any (menys un dia) que em vaig estrenar en això de la triatló. L'any passat havia fer l'sprint de muntanya i m'ho vaig passar teta (malgrat gairebé ofegar-me i patir un atac d'ansietat a l'aigua, petar roda i perdre'm en algun tram de la bici i estar a punt de quedar-me sense cames a les escales de l'esglèsia de Balaguer).
El cas és que, 364 dies després, els meus collons i jo volíem fer la B. Correcte. Després de la marató de bcn els meus genolls estaven una mica cardats. Fa un parell de mesos em vaig posar unes plantilles i sembla que la cosa ha anat prou bé. El cas és que la setmana abans de la B semblava un hipocondriac perdut: que si ara crec que em fa mal el genoll, que si ara el turmell (maleïda cursa del Diable...), que si tinc un company de feina encostipat i no vull que se m'apropi... Un drama.
Però va arribar el dia i, després d'un matí entretingut amb els cracks de la Joana, l'Albert, en Ramon i l'Octavi, allà estava: pelat de fred, però molt relaxat, esperant el Clackson que marquès la sortida.
L'Albert diu que la sortida va ser tranquil·la. Els de la part més endarrerida discrepem. Després de les òsties habituals, i prenent potser massa precaucions, vam arribar a una primera boia que semblava que estigués més enllà de l'infinit. Després va ser tot bastant més fàcil: no se'm va fer llarga, però vaig fer un temps de merda, encara que sigui veritat això de que eren 2,1 kms i no 1,9 (45').
Bé. Som on havíem de ser: a la bici. Començo a avançar a gent (era fàcil...) i veig que hi ha un tio que no me'l trec del damunt. Al final se m'apropa i em diu: "tu y yo íbamos juntos en Gavà, te acuerdas?" Cabronàs!! Tenia raó, era ell!!. La seva següent frase va ser per emmarcar: "esto no podrá con nosotros, no?". Amb 85 kms i una mitja marató per endavant li vaig dir: "evidentment que no!!". Pa chulo mi pirulo. El sector de bici va ser espectacular (mai havia superat els 70 per hora en bici), i em vaig haver d'encomanar a Sant Rat Penat -gràcies Ensenyat!!- quan al km 66 vaig veure aquella rampa del 14% davant de la Cannondale CAAD5 del meu cor. No sé quantes vegades vam passar per Les Avellanes (3??), però està clar que em quedo amb el Mur de la Creu: baixada ultra-pronunciada en la que, a mida que vas derrapant amb la bici, has de pujar el "desarrollu" per poder fer els 250 metres que venen a continuació, amb ple de gent animant-te i superant a "pelacanyes" que no han canviat a temps... Què no heu anat al briefing???
Finalment, arribo al meu infern: la cursa a peu. Només diré que vaig fer 2h, i que també vaig pensar que l'any vinent ho faria millor... Total: 6h14'04''.
Arribo a la meta i em poso a ingerir com un boig: 0,5 l. de powerade + 0,5 l. de dan'up + no-sé-quantes-galetes en menys de 2'. Això si que és una marca!! Evidentment, dos minuts més tard tenia ganes de vomitar...
Ironman? Maybe tomorrow... Abans necessito millorar en tot, però sobretot abans de la T1 i després de la T2. Segur que amb uns màquines com vosaltres, i per òsmosi inversa, se m'encomana alguna cosa!!
Propera parada: Pont de Suert!
(Quina txapa he fotut jo també!!)
Salut!!
Modest
Crònica de l'Albert
Be nois i noies després de tant de suplici durant les hores d'entrenament i del triatló ens esmerarem una mica a resumir (no com el truchi, jejeje) les experiencies viscudes al Mig Ironman de Balguer...
Comença el dia ben aviat tot i ser l'inici del triatló a les 15 hores de la tarda, a les 8:30 ja tenim les bicis de l'Octavi i la meva a la furgo i la chofer, la Joana, ens porta direcció Martorell a recollir al Ramon. Puntuals com sempre a les 9 del matí ja som direcció Balaguer on sembla ser que la meteorologia serà bona i arribem justets a la reunió informativa, sempre va be que a l'estreno de la distancia t'expliquin les coses com deu mana, tot i ja haver fet el recorregut en bici en un entreno de reconeixement, les petites modificacions de l'organització inclouen 3 rampes molt dures a mes dels ports que es pujen, una al km 40 del 16% i 300 m, una al km 65 del 13% i 400 m, i la final al km 92 de 250 m.
Acabada la reunió la xofer ens porta cap a la T1 on hem de deixar al bici i el neopre on posteriorment un autocar ens pujara per començar el llarg viatge per la comarca de la Noguera, desimflem les rodes ja que hauran d'estar unes 5 hores fins agafar al bici i mes val no patir cap imprevist.
A les 12 ja som a taula on el Modest va reservar en un restaurant facilitat per l'organització on ens tracten d'alló mes be, "quin gust dona tractar amb la gent de poble", durant el postre treiem els dopings i començem a omplir bidons amb un sortit mes ampli que els lots de nadal, que si un gel, que si un recuperation esport, una mica de natilla, melo... Sense perdre un minut ja que el temps es or anem cap a la T2 per deixar les sabatilles de correr i en breu surt l'autocar que ens porta a Sant Llorenç de Montgai, l'organització havia advertit que fins al box tindriem uns 300 metres caminant, ja-ja-ja, aquí esta la primera trampa amb les mesures, al menys un km caminant amb les xancles.
Be ja som al box, imflem les rodes, preparem el material alimentari i aquí un servidor s'emporta la segona sorpresa, al limit de la desqualificació, si si si, ara us pensareu perqué???? no ha portat el casc!!!! el dorsal!!!! dons no senyors i senyores per canviar-me dins el box. Es cert que potser no es agradable veure el culet o el ciruelt de ningú peró tant com desqualificar-te, per sort només es queda en una advertencia graciosa del jutge, que els meus companys aprofiten per marxar darrere un matorral per canviar-se. Ens col.loquem els neoprens amb l'intenció d'anar a esclafar i com no el trio calatrava l'havia de liar... primer l'octavi amb el neopré amb la cremallera per davant, després jo sense el gorro i les ulleres, i per ultim en Ramon amb les xancles. Un cop solventat mirem d'escalfar, millor dit de comprovar que l'aigua esta molt, pero que molt freda... segons la federació a 16 graus i nubol, semblava l'enfonsament del Titanic, tothom cridant dins l'aigua amb les mans amunt.
15:00 SORTIDA NATACIÓ... Al ser distancia llarga la sortida es agradable, l'únic problema que la boia esta molt lluny i casi no es veu, per aixo m'aprofito del toc distintiu del Ramon que porta un gorro blau i el segueixo fins la primera volta sense preocupar-me molt de per on vaig, hi ha 5 hores mes per preocupar-me de coses. A l'inici de la segona volta considero que es millor optar per un altre direcció que la que porta el Ramón i provo sort, vaig be pero no puc evitar un banc de "substancies solides a la superficie" gggggrrrrrrrrrrrrr!!!!! quin yuyu, tot i aixó gaudeixo de nedar sense exprimir-me al màxim pensant en el futur. La Joana al sortir de l'aigua hem diu que vaig el 22, "si senyor!!!! que guay!!!! el pitjor que faig i vaig el 22"
BICI... Entre la frescoreta de l'aigua i el temps nedat hem prenc amb calma la T1 mentre vec que el Ramon pasa pel meu costat. Começo la bici pensant que puc fer un bom paper, els 5 primers km son plans i vaig acoplat tranquil, hidratant-me i menjat sense guanyar ni perdre posicions "aixó pinta be i comença la pujada que vaig millor", i aixi es, els 30 primers km son de pujada amb algun descansillo i vaig guanyant posicions fins a col.locar-me entre els 15 primers. Al km 30 comença una baixada de vertigen i 3 o 4 hem deixen de pasta de moniato, vaig a 72 km/h agafat al manillar i la gent hem pasa acoplada com un coet i donant pedals, cosa que jo no puc fer pel desarrollo que porto "quin plat deu portar la gent????". Arriba la primera rampa del cagar-se, 300 metres al 16% sense asfaltar, un encimentat ratllat i desgatat que et deixen agustet per començar el segon port de 4 km al 7%. Tot i el calentón de la rampa començo el port amb il.lusió, tinc 9 triatletes al punt de mira per devant, "aquets son meus, 18 - 9 = 9, tiu que si els pases vas el 9", adelanto només a dos i al coronar, km 50 no vec ni un alma, han volat els de devant, pero vaig el 16, aixi que mes content que unes pasqües i hem queda correr "segur que pillare algún cadaver corrent, sisisis TOP TEN". A partir d'aquí comença la part més ràpida del circuit i puc comprovar que hi ha més homes bala dels que hem pensava "com baixa la gent a 80 km/h acoplats i pedalat", be aixo de part ràpida llevat de la segona rampa del 13% que ja hem deixa sense ganes de pensar en la mitja i en la posició que vaig. Pasada la rampa dura en una baixadeta agafo un clot i escolto "crack, treureureutierui", be aixó es la imitació de la meva bosa de recanvis caient al terra i evidentente paro a recollir-la, obro el tritraje i cap a dins, ara semblo un chepat, a més de no anar molt comode. Per sort la Joana està seguint la cursa a un lloc on pasem tres vegades i puc donar-li. PUNT D'INFLEXIÓ Encara quende 20 km de terreny favorable peró amb molt de vent i penso hem dosificar-me per poguer correr be, mantenir la posició que ja deu ser... "ma o meno el 20". El vent, que ha estat present durant tota la porva s'intensifica encara més i es molt molest i per mi fins i tot "acollonant", ja no sabia si acoplar-me, agafar-me al manillar, pedalar, no pedalar, pero pensat en els factors no m'adono i ja soc al km 90, "ja no queda res, l'última rampa i a correr que es lo teu maxote". L'última rampa es la perfecta per fer-te el valent adelantant a tres triatletes amb la presencia de molt de públic ja que es al nucli urbà de Balaguer, i així ho vaig, he quedat com un campeón pero evidentment en la recuperació del meu impuls maxoadrenalinic hem tornen a pasar. L'arrivada a la T2 et dona aires de crack, dones la bici als col.laboradors que te la penjen i tu et vas a canviar per no perdre gens de temps, IMPORTANTISIM EHHHH.
CORRER... Poso el crono a 0 per controlar el meu ritme no fos cas que vagi mes ràpid del que hem deu tocar (4 poc el km), a mes el mister m'ha dit que segur que sense adonar-me correré alguns km a 3 llarg, jajajajaja, la realitat es ben diferent. Començo a correr i el vent emprenya de valent, diria que mes que amb la bici, peró hi ha gent a la vista i els he d'avançar "vamos maxote el correr es lo teu", al creuar-me amb el primer el que l'acompanya de l'organització hem diu "entre els 25 primers!!!" i a ojo de alcon vec a uns quants, vamos!!!!!. La primera volta poso un ritme bo, 4 poc el km i adelatanto a 5, tot i que les sensacions son molt estranyes, sembla que puc anar mes ràpid pero hi ha algo que no es coordina al meu cos per lograr-ho i intento mantenir, peró..... la segona volta ja el ritme decau a 4:30 el km i només puc mantindre la posició tot i que algún que comença la primera volta va més fres i m'adelanta "esto ya no mola", just avans d'acavar la segona volta el primer hem dobla "diosssssssssssss!!!!! aixo mai m'havia passat" pero no es el pitjor, el pitjor es sentir al primer per la megafonia comentat que ha estat el mig ironman mes dur de la seva vida, i el chip ja canvia jejejeje. Realment ja no puc amb la meva anima, estic fins i tot ABORRIT, no hem puc imaginar el que es un IROMAN, dios tornem millor al mig que es mes curt. L'última ja penso en xorradestals com.... "tanqui tiu que aixi l'any que be sera mes facil superar-te" pero que dius jo no torno a fer aquesta burrada....."venga disfruta del que queda" distruta??, si claro d'una birra ben fresqueta.... "has d'arribar que sino no et donen la samarreta" es igual tinc moltes. Entre xorrada i xorrada ja hem paro dos segons als avituallaments a beure amb tranquilitat, llíçó apresa de la crònica d'un veterà com Josete, no fos cas que m'agafi flato o algo xungo jaº ni pensant si vaig el 20, el 30 o el 40, només vull acabar.
FINAL... Per fi.... ja era hora, 5 hores 26 minuts i no se quants segons, objectiu conseguit... Temps bo o discret segons ho miris pero content per haver acabat que era el principal i sabent que en un mig ironman no tant dur baixar de les 5 hores es pot conseguir...
AGRAIMENTS.... En primer lloc agrair el suport de la Juani en tot moment a més de ser la xofer, la fotografa, sa meva al.lota i la modelo del Hotel Barceló, jejejeje, al mister per les seves recomanacions, al trio calatrava que ens hem pegat les nostres sesions d'entrenament amb les nostres primeres locuras esportives completades i a tots els compis que feu que entrenar a mes de ser casi una emfermetat sigui una ilusió del dia a dia
DISCULPES.... Truchi (si llegas hasta aquí) te he criticado pero al final tambien me ha salido largo de ......... y se quedan miles de sensacinoes i situaciones sin contar. Perdoneu les faltes pero hem cansa escriure pendent de les coses i la incoherencia d'alguna informació ja que no ho he revista....com diria algú del club he escri per sensacions.....
Les distancies 1,9 swin, 90 bike i 21 run, només van acertar a una... ja que van ser 2,1 swin, 96 bike i 21 run
ALBERT PINAZO .... HALF FINISHER.
