Marató nocturna de Bilbao 2010

Crònica de Modest

Bones,

El dissabte vaig fer la meva 2a marató, aquesta vegada a Bilbao. És una marató nocturna que comença a les 21h o consisteix en 2 voltes a un recorregut prou maco, malgrat uns 7 quilòmetres bastant sòrdids per un polígon industrial...

Vaig arribar a Bilbao el divendres a la tarda. Després de tota la setmana de descans -només vaig sortir a estirar les cames el dimecres- he de dir que la mava motivació estava pel terra, cosa que em preocupava bastant. El dissabte la cosa no va anar gaire millor: recollida de dorsal, anar al súper a comprar la pasta i els fruits secs, migdiada, mirar la peli del james bond de la sexta, etc. Realment insuportable!!

Però finalment van ser les 20h i cap al Guggenheim, que hi falta gent!! Hi havien uns quants tratletes d'aquests que no es treuen en tri-suit ni per fer una marató. Vaig veure un triatleta basc amb un trisuit: en lloc de posar "iron man" hi posava "eusko man". Sense comentaris...

L'objectiu era baixar de les 3h30' després de les 3h 40' de Barcelona. Hi havia molt poqueta gent (2100 persones entre la marató i la mitja) i, per tant, la llebre del 3h15' estava a tocar de la de 3h30'. Canvi de plans d'última hora, vaig pensar: en lloc d'anar una mica pel davant de la de 3h30', prova d'anar una mica pel darrera de la de 3h15'. A veure si cola... La meva sorpresa va ser que vaig poder seguir la llebre del 3h15'... Fins al quilòmetre 33!! Amb dos collons!! Fins aquell moment vaig anar molt còmode, només patins al km 22-23 després d'ennuegar-me a un avituallament a,n el gel, el gatorade i la taronja... Lamentable. A cada quilòmetre el meu somriure el feia més gran: "acabo de passar el 29 i no m'enfonso. Espectacular!!". Però va arribar el 33 i ja em costava recuperar els pocs metres que perdia respecte al grup. A poc a poc vaig perdre contacte però sense enfonsar-me espectacularment. A partir del 39-40 em vaig dedicar, seguint el consell d'algun basc entre el públic, a gaudir dels metres que em quedaven. Temps final: 3h18'. A l'arribada em vaig trobar amb dos dels companys -3h04', els cabrons- i amb un paio que els hi estava fotent la xapa: un tal Pedro Hurtado, que ens va assegurar que tenia marca de 2h27' i d'1h06' en mitja...

Bé, i com sempre, el quilòmetre més dur va ser el 43...

Propera marató, Barcelona. Sé que no tornaré a baixar 22', però estaria molt bé baixar de les 3h15'...

Ara us toca als de Donosti.

Molta sort companys!!

Apa, ens veiem per la piscina!!

Salut i peles!!

Modest

Crònica de Jordi Baus

Half IM de Perpinyà, els triatlons com han de ser !!!

Aquest seria el fet destacat d'aquest triatló, no per que sigui millor que molts d'altres però si per la filosofia dels organitzadors (podeu veure que el tema Tossa no l'he oblidat, jaja).

Aquí va la crònica:

La zona del triatló son aquelles marismes que segurament tots heu vist des de l'autopista un cop passada la frontera. Jo sempre m'havia preguntat i que collons hi ha ala??. Doncs molta casa d'estiueig amb el seu barquet (tipus Ampuriabrava), molt de windsurf i molt de kite. OSTIA !!. Això vol dir vent???. Doncs SIIIIIIII.

Ja passada la frontera el cotxe comença a donar bandades i els arbres van de costat a costat. Ui, ui ui, que patirem. En arribar al poblet del triatló les ratxes de vent son acollonants, el mar, que no es mar sinó marisme, es veu ple d'onades i blancalls i la gent com si no res preparant el material.

Però no la suspendran??? Això es perillós !!!. Primera impressió positiva, aquí no es suspèn res, si hi han onades, son per tothom, el vent també i si pluges el mateix. Som triatletes, no es una excursió del cole !!!

Be un cop mentalitzat, cap a boxes.

Natació : 2 voltes a un circuit de boies MOLT GRANS i GROGUES que tot i la mala mar es veiem molt be. Els francesos no nedant molt be, per tant estic al grupet i surto marejat com tothom de les onades.

Bici : Aquí ve lo dur. Circuit d'anada i tornada amb uns 20km inicials plans però que el vent huracanat converteix en un suplici (a mes no se que passa però el vent mai bufa a favor). El vent fa que vagis d'un costat a l'altre de la carretera, m'agafo en força abaix del manillar i al·lucino amb els tios que em passen acoplats. Soc una marieta, decideixo jugar-me-la i acoplar-me, al final t'acostumes i amb una posició semiincilnada contrarestes el vent. El següents 25km son dos ports de muntanya de carreteres mal asfaltades i amb molta boira. No se si prefereixo el vent, no es veu una merda i a mes el terra esta humit, però com deia al començament les condicions son igual de fotudes per tothom, per tant a donar pedals.

Corre : uff, s'acabat el perill, però m'adono que estic bastant esgotat. 3 voltes a un circuit semi urba d'anada i tornada, que m'agafo en calma al començament i acabo apretant al final. Avituallament cada 3km i malgrat el vent, agradable doncs et vas creuant tota l'estona amb corredors i això motiva.

Al final 5h 23' de cursa, 40 minutets a l'aigua, 3h en bici (mitja de 30) i 1h 36 corren. Satisfet, per el poc que he corregut i entrenat (ara soc jefe, jejeje).

Bocata i avituallament complert al finalitzar i el mes important, controlen l'accés i el que treus de boxes. A molts triatlons de Catalunya si vols te'n vas amb 3 bicis i 4 neoprens.

Ja m'he tret la espina de Tossa !!

Molt recomanable fer triatlons al Sud de França, son sense drafting, compleixen el que diuen, no esta molt lluny (1h 45 de Bcn) i no son cars (60€ per un 1/2 IM amb avituallaments correctes, samarreta i regal de record (bossa porta rodes, xaleco o motxilla), que mes vols????

Jordi.

Maraton de Budapest

Crònica de Jose(te)

Hola picornelios:

Precioso Budapest y fantástico fin de semana por allí.

Como suele suceder en estos casos, cuando hago turismo comprimido en un fin de semana corto, deseo que llegue el día de la carrera para descansar un poco, pues lo demás es no parar arriba y abajo todo del tiempo.

Objetivo sub 3:30' que conseguí cumplir por los pelos. Recorrido muy plano excepto los dos tramos que cruzan el Danubio. Lluvia durante toda la prueba, en algunos momentos intensa, y esa sensación de que no se acaban de calentar los jamones. Buena organización, bonito recorrido y buen ambiente, a veces algo caótico pues se mezclaban varias pruebas: relevos de 3 y 5, carrera de 30 km., family run, fun run... Resultaba tremendamente chocante, incluso desmoralizador, que en el 35 te pasara a toda pastilla un tipo disfrazado de elefante, o una tarta con patas, o un cowboy con rifle y todo.

Al final 3:29'55'' y unos últimos dos kilómetros en los que tuve que sacar esa raza de sprinter que suelo reservar para los retortijones más severos.

Ahora, con la euforia, estoy pensando en apuntarme al de Donosti el 28 de noviembre, aprovechando este dulce estado de forma (mental, se entiende, claro, dicen, o no...).

Un abrazo(te).

Jose(te).

Matagalls - Montserrat

Crònica de Manel
Despues de mas de 15horas corriendo,trotando,caminando, sudando
pasando frio, comiendo ,bebiendo, de dia , de noche......... Felix
y un sevidor hemos llegado a Montserrat despues de 84 km.
me falta saber algo de Xavi Martin que despues de ir juntos
muchas
horas paro por dolor en una rodilla, alguien me puede pasar su
telefono, o Xavi, manifiestate ｡｡｡｡
como estas ??
ha sido una experiencia espectacular.
enviado desde mi sofa , con lo unico que no me duele , los
deditos.
Manel

Aquatló de Tossa 2010

Ja fa unes setmanes un grup important de Picornells vem anar al triatló de Tossa, que malauradament aquest any per les pluges caigudes els dies d'abans van fer que els organitzadors ho convertissin en un Aquatló, tot i que alguns companys es van molestar bastant amb la decissió, ni hi havia possibilitat de canvi i finalment la majoria ens vem quedar a competir en aquesta prova.

Al final tots bastant contents i quasi acavem en el podi, finalment quarts per equips, que no està gens malament.

Aquí podeu veure fotos dels companys;

http://picasaweb.google.com/111424183124800674908/TriatloSeriesTossa10#

http://picasaweb.google.com/adarve23/SemiTriDeTossa?feat=content_notification#

Triatlón por equipos, la fuerza del grupo

Por Xavier Ensenyat

Es una disciplina poco conocida hasta el momento, pero que sin duda dará mucho de qué hablar en los próximos años. Arueda.com quiso conocer de primera mano en Narbonne (Francia) esta joven modalidad que tanto fomenta el compañerismo y el espíritu de grupo. En España sólo se realiza un triatlón por equipos, la Copa del Rey, que este año se ha celebrado en La Coruña, con el triunfo del Cidade de Lugo Fluvial, tanto en categoría masculina (con el liderazgo de Javier Gómez Noya) como femenina, ambos en distancia sprint. Sin embargo, el calendario español de triatlón tendrá que dar cabida en una futuro inmediato a estas espectaculares carreras ante la pujanza de este deporte y la necesidad de nuevos estímulos. De hecho, Marisol Casado, presidenta de la ITU (Federación Internacional de Triatlón), está luchando para ubicar el triatlón por equipos mixto (combinación de hombres y mujeres) en el programa olímpico. No hay que confundir esta competición por equipos con el triatlón por relevos, sin duda otra modalidad excitante y divertida pero que no representa el espíritu del triatlón porque cada deportista realiza un solo segmento. Todo esto sirve de preámbulo para relatar una bonita experiencia en el Half Ironman de Narbonne (Francia), encuadrado en el circuito galo de las O3 Series, donde este redactor de Arueda.com se desplazó el pasado fin de semana para tomar parte activa en el evento, 'infiltrado' en un equipo de cinco miembros (los equipos podían ser de hasta cinco integrantes, de los que un mínimo de tres debían llegar obligatoriamente juntos a meta). Mi club, el CE Picornell, era el único español presente en la competición y alineó hasta cuatro equipos diferentes. Esta modalidad que prioriza los valores del grupo comienza mucho antes del pistoletazo de salida porque conviene organizarse con tiempo, a poder ser algunas semanas antes de la prueba. En primer lugar es aconsejable escoger a unos compañeros con un nivel similar y, por supuesto, entrenar juntos las tres disciplinas para ensayar la formación en el agua, los relevos en la bici (¿cuánto duran? ¿quién puede tirar más?...) y el ritmo en la carrera a pie. Uno para todos y todos para uno El día D ya está aquí. Después de calentar, repasar las tácticas de equipo y ayudarnos a ajustar bien el neopreno (¿quién lo podrá hacer mejor que un compañero que busca el mismo fin común que tú?), nos zambullimos en un plácido Mar Mediterráneo nadando siempre en grupo. Un servidor es el peor nadador de los cinco, por lo que era consciente de que me tocaría sufrir más de la cuenta en el primer sector. Sin embargo, nos organizamos para que siempre pueda ir a pies de alguno de mis compañeros, mientras que otro se coloca en la cola para vigilar que no me quede rezagado. Incluso hubo un momento que me empujó los pies hacia la boya cuando hice intención de desviarme ligeramente. Y es que a diferencia de los triatlones individuales, donde está totalmente prohibido, puedes ayudar a tus colegas de muchas maneras. Como decía la célebre canción de los Beatles 'With a little help from my friends' (con una pequeña ayuda de mis amigos) completamos los 1.900 metros de la natación en 33 minutos, un registro récord para mí que no habría sido posible sin ellos. Sin embargo, no me libré de una caída tonta y cómica al empezar la segunda vuelta (había que salir del agua y volver a entrar), que provocó las risas del público concentrado en la orilla. La bici constaba de tres vueltas a un circuito de 30km bastante rompepiernas, con zonas de viento molesto. Me gustó el ambiente de público, de los equipos participantes (también había formaciones femeninas y mixtas) que no dejaban de saludarnos y animarnos en español. ¿Tanto se nos ve que somos españoles pese a ir bien 'disfrazados' con mono, casco y gafas? Los relevos eran acompasados, aunque en la tercera vuelta algunos ya no tenían fuerzas para pasar con el aire en contra. Había que guardar energías para el exigente sector atlético, bajo un sol de justicia. Sufrimiento compartido Es curioso pero pocos equipos conservaban a sus cinco unidades en la carrera a pie (21 kilómetros). En algunos casos por pura estrategia (sacrificaron algunos 'ciclistas' que habían hecho la mayor parte del trabajo y ya no salieron a correr) o por puro desfallecimiento: es una proporción lógica que de cinco componentes, alguno entre en crisis y no pueda seguir la estela de los demás, por lo que opte por el abandono. De hecho, cuando un atleta queda rezagado es descalificado automáticamente. En nuestro caso, empezamos a correr con ganas y buen humor, pero uno de los compañeros empezó a vomitar (lo hizo en más de una decena de ocasiones) tras ingerir el típico gel energético (es muy común en la larga distancia que muchos triatletas no lo toleren y sufran problemas digestivos). Como no habíamos venido a ganar y queríamos terminar los cinco, para nada era un problema bajar el ritmo e incluso andar en algunos tramos. Tampoco éramos los únicos en empujar literalmente a nuestro sufrido amigo hacia la meta, una imagen poco habitual en los deportes individuales. La llegada de todos los equipos es siempre apoteósica, con los miembros supervivientes cogidos de la mano. Un deporte individual convertido en esfuerzo colectivo. Sufrimiento, emociones y gloria compartidas para una nueva era del Triatlon.

Les fotos del triatló en aquest link , http://picasaweb.google.com/111424183124800674908/TriatloPerEquipsNarbonne10#

Palmaces 2010 segons per equips!!

Crònica d'Oriol

Hola tots,
Us explico l’experiència d’un cap de setmana a les rodalies de Guadalajara. En concret a Palmaces.
A les 8,30h del dissabte començava l’expedició des de casa del Jesús sortíem la furgo (amb el Capi Joan, Jesús, Octavi, Ramon i jo mateix) i un cotxe amb el Jefe i el Guillermo amb les respectives.
Un cop arribats a destí vàrem deixar les coses al Hotelàs que va reservar el Jesús (Bueno, Bonito y Barato) i ens vam dirigir a fer els tràmits de dorsals boxes,… A les 16:30 començava el tema serio!!!! OBJECTIU PATIR SENSE AGONITZAR!
1.800m Natació: La primera sorpresa es que no sabia que podia haver-hi onades en un llac, doncs sí! Començant des de dintre de l’aigua en un minut ja havia perdut els cracks del club, així que vaig agafar el meu ritme i tot i que la primera bolla se’m va fer llarga em va passar força ràpid i còmode 33min. Acceptable!
60Km BICI: Quina creu!!! Després d’una transició correcte començo a pedalejar, un cop ho tenia tot ven posat començo a veure aigua amb les pócimas del SENSEI (Aigua + Recuperation Sport + Gel) i al posar al bidó a lloc em cau a terra, primer Km i sense un bidó, anem bé!!!! Xino xano vaig agafant el meu ritme, un ritme impressionant, però no se per que no adelanto a ningú i m’adelanta molta gent! L’objectiu era fer un ritme de 30 Km/h el que no vaig comptar es amb el vent frontal, quina putada!!!! Anada duríssima i desprès de 30Km ritme de 24 Km/h, estamos jodidos!!! Mitja volta i vent a favor, quin gust! Mica en mica agafo un bon ritme i aconsegueixo recuperar el parcial. 5Km abans del final veig a uns metres la motivació del dia, un tiu amb un tritraje que posa GUTI, objectiu aconseguit l’adelanto i 2 hores justes de parcial de Bici.
12 km Carrera: Duríssim!!!! Gràcies al meu poc entrenament en Bici no van passar 2 Km que ja tenia símptomes de rampes, s’em pujaven els dos quàdriceps l’objectiu final va passar a ser PROHIBIT CAMINAR. Trist pero cert, quan un ja no li donen més les cames fa el que pot i es el que vaig fer. Primera volta a 5 min/KM la segona a 5,30 min/Km. Mes 800 metros de regal que teníem 1h 08m. Sort que als últims 500m vaig tenir el suport del RAMONET que s’ho va currar molt, i va venir al meu costat a fer-los amb mi!
FINAL : 3h 44min. Experiència maquíssima, totalment diferent a la viscuda en els SPRINTS i gran motivació per seguir entrenant més!
Felicitats al Club que vam fer 2ons per equips gràcies al JOAN(5è), GUILLE(11è) i RAMON(14è)!!!!
Vull donar les gracies en majúscula al JOAN que em va animar a fer aquesta prova i realment vaig passar un cap de setmana impresionant, el Jesús que s’ho va currar molt amb la furgo i hotel i tots els de l’equip que van venir i que em van esperar fins que vaig arribar per animar-me (això que ja feia un rato bo que havien acabat!!!)
Us aconsello molt aquest triatló, ambient impressionant i organització boníssima. Quan acaba tot dutxa en una comuna (tots en pilotes al mig del poble) orquestra i sopar!
Aquí trobareu més fotos;

http://picasaweb.google.com/adarve23/TriatlonPalmaces2010?feat=content_notification#

Triatló B de Balaguer 2010

Crònica de Modest

Benvolguts,

el dissabte va fer una any (menys un dia) que em vaig estrenar en això de la triatló. L'any passat havia fer l'sprint de muntanya i m'ho vaig passar teta (malgrat gairebé ofegar-me i patir un atac d'ansietat a l'aigua, petar roda i perdre'm en algun tram de la bici i estar a punt de quedar-me sense cames a les escales de l'esglèsia de Balaguer).

El cas és que, 364 dies després, els meus collons i jo volíem fer la B. Correcte. Després de la marató de bcn els meus genolls estaven una mica cardats. Fa un parell de mesos em vaig posar unes plantilles i sembla que la cosa ha anat prou bé. El cas és que la setmana abans de la B semblava un hipocondriac perdut: que si ara crec que em fa mal el genoll, que si ara el turmell (maleïda cursa del Diable...), que si tinc un company de feina encostipat i no vull que se m'apropi... Un drama.

Però va arribar el dia i, després d'un matí entretingut amb els cracks de la Joana, l'Albert, en Ramon i l'Octavi, allà estava: pelat de fred, però molt relaxat, esperant el Clackson que marquès la sortida.

L'Albert diu que la sortida va ser tranquil·la. Els de la part més endarrerida discrepem. Després de les òsties habituals, i prenent potser massa precaucions, vam arribar a una primera boia que semblava que estigués més enllà de l'infinit. Després va ser tot bastant més fàcil: no se'm va fer llarga, però vaig fer un temps de merda, encara que sigui veritat això de que eren 2,1 kms i no 1,9 (45').

Bé. Som on havíem de ser: a la bici. Començo a avançar a gent (era fàcil...) i veig que hi ha un tio que no me'l trec del damunt. Al final se m'apropa i em diu: "tu y yo íbamos juntos en Gavà, te acuerdas?" Cabronàs!! Tenia raó, era ell!!. La seva següent frase va ser per emmarcar: "esto no podrá con nosotros, no?". Amb 85 kms i una mitja marató per endavant li vaig dir: "evidentment que no!!". Pa chulo mi pirulo. El sector de bici va ser espectacular (mai havia superat els 70 per hora en bici), i em vaig haver d'encomanar a Sant Rat Penat -gràcies Ensenyat!!- quan al km 66 vaig veure aquella rampa del 14% davant de la Cannondale CAAD5 del meu cor. No sé quantes vegades vam passar per Les Avellanes (3??), però està clar que em quedo amb el Mur de la Creu: baixada ultra-pronunciada en la que, a mida que vas derrapant amb la bici, has de pujar el "desarrollu" per poder fer els 250 metres que venen a continuació, amb ple de gent animant-te i superant a "pelacanyes" que no han canviat a temps... Què no heu anat al briefing???

Finalment, arribo al meu infern: la cursa a peu. Només diré que vaig fer 2h, i que també vaig pensar que l'any vinent ho faria millor... Total: 6h14'04''.

Arribo a la meta i em poso a ingerir com un boig: 0,5 l. de powerade + 0,5 l. de dan'up + no-sé-quantes-galetes en menys de 2'. Això si que és una marca!! Evidentment, dos minuts més tard tenia ganes de vomitar...

Ironman? Maybe tomorrow... Abans necessito millorar en tot, però sobretot abans de la T1 i després de la T2. Segur que amb uns màquines com vosaltres, i per òsmosi inversa, se m'encomana alguna cosa!!

Propera parada: Pont de Suert!

(Quina txapa he fotut jo també!!)

Salut!!
Modest

Crònica de l'Albert

Be nois i noies després de tant de suplici durant les hores d'entrenament i del triatló ens esmerarem una mica a resumir (no com el truchi, jejeje) les experiencies viscudes al Mig Ironman de Balguer...

Comença el dia ben aviat tot i ser l'inici del triatló a les 15 hores de la tarda, a les 8:30 ja tenim les bicis de l'Octavi i la meva a la furgo i la chofer, la Joana, ens porta direcció Martorell a recollir al Ramon. Puntuals com sempre a les 9 del matí ja som direcció Balaguer on sembla ser que la meteorologia serà bona i arribem justets a la reunió informativa, sempre va be que a l'estreno de la distancia t'expliquin les coses com deu mana, tot i ja haver fet el recorregut en bici en un entreno de reconeixement, les petites modificacions de l'organització inclouen 3 rampes molt dures a mes dels ports que es pujen, una al km 40 del 16% i 300 m, una al km 65 del 13% i 400 m, i la final al km 92 de 250 m.

Acabada la reunió la xofer ens porta cap a la T1 on hem de deixar al bici i el neopre on posteriorment un autocar ens pujara per començar el llarg viatge per la comarca de la Noguera, desimflem les rodes ja que hauran d'estar unes 5 hores fins agafar al bici i mes val no patir cap imprevist.

A les 12 ja som a taula on el Modest va reservar en un restaurant facilitat per l'organització on ens tracten d'alló mes be, "quin gust dona tractar amb la gent de poble", durant el postre treiem els dopings i començem a omplir bidons amb un sortit mes ampli que els lots de nadal, que si un gel, que si un recuperation esport, una mica de natilla, melo... Sense perdre un minut ja que el temps es or anem cap a la T2 per deixar les sabatilles de correr i en breu surt l'autocar que ens porta a Sant Llorenç de Montgai, l'organització havia advertit que fins al box tindriem uns 300 metres caminant, ja-ja-ja, aquí esta la primera trampa amb les mesures, al menys un km caminant amb les xancles.

Be ja som al box, imflem les rodes, preparem el material alimentari i aquí un servidor s'emporta la segona sorpresa, al limit de la desqualificació, si si si, ara us pensareu perqué???? no ha portat el casc!!!! el dorsal!!!! dons no senyors i senyores per canviar-me dins el box. Es cert que potser no es agradable veure el culet o el ciruelt de ningú peró tant com desqualificar-te, per sort només es queda en una advertencia graciosa del jutge, que els meus companys aprofiten per marxar darrere un matorral per canviar-se. Ens col.loquem els neoprens amb l'intenció d'anar a esclafar i com no el trio calatrava l'havia de liar... primer l'octavi amb el neopré amb la cremallera per davant, després jo sense el gorro i les ulleres, i per ultim en Ramon amb les xancles. Un cop solventat mirem d'escalfar, millor dit de comprovar que l'aigua esta molt, pero que molt freda... segons la federació a 16 graus i nubol, semblava l'enfonsament del Titanic, tothom cridant dins l'aigua amb les mans amunt.

15:00 SORTIDA NATACIÓ... Al ser distancia llarga la sortida es agradable, l'únic problema que la boia esta molt lluny i casi no es veu, per aixo m'aprofito del toc distintiu del Ramon que porta un gorro blau i el segueixo fins la primera volta sense preocupar-me molt de per on vaig, hi ha 5 hores mes per preocupar-me de coses. A l'inici de la segona volta considero que es millor optar per un altre direcció que la que porta el Ramón i provo sort, vaig be pero no puc evitar un banc de "substancies solides a la superficie" gggggrrrrrrrrrrrrr!!!!! quin yuyu, tot i aixó gaudeixo de nedar sense exprimir-me al màxim pensant en el futur. La Joana al sortir de l'aigua hem diu que vaig el 22, "si senyor!!!! que guay!!!! el pitjor que faig i vaig el 22"

BICI... Entre la frescoreta de l'aigua i el temps nedat hem prenc amb calma la T1 mentre vec que el Ramon pasa pel meu costat. Começo la bici pensant que puc fer un bom paper, els 5 primers km son plans i vaig acoplat tranquil, hidratant-me i menjat sense guanyar ni perdre posicions "aixó pinta be i comença la pujada que vaig millor", i aixi es, els 30 primers km son de pujada amb algun descansillo i vaig guanyant posicions fins a col.locar-me entre els 15 primers. Al km 30 comença una baixada de vertigen i 3 o 4 hem deixen de pasta de moniato, vaig a 72 km/h agafat al manillar i la gent hem pasa acoplada com un coet i donant pedals, cosa que jo no puc fer pel desarrollo que porto "quin plat deu portar la gent????". Arriba la primera rampa del cagar-se, 300 metres al 16% sense asfaltar, un encimentat ratllat i desgatat que et deixen agustet per començar el segon port de 4 km al 7%. Tot i el calentón de la rampa començo el port amb il.lusió, tinc 9 triatletes al punt de mira per devant, "aquets son meus, 18 - 9 = 9, tiu que si els pases vas el 9", adelanto només a dos i al coronar, km 50 no vec ni un alma, han volat els de devant, pero vaig el 16, aixi que mes content que unes pasqües i hem queda correr "segur que pillare algún cadaver corrent, sisisis TOP TEN". A partir d'aquí comença la part més ràpida del circuit i puc comprovar que hi ha més homes bala dels que hem pensava "com baixa la gent a 80 km/h acoplats i pedalat", be aixo de part ràpida llevat de la segona rampa del 13% que ja hem deixa sense ganes de pensar en la mitja i en la posició que vaig. Pasada la rampa dura en una baixadeta agafo un clot i escolto "crack, treureureutierui", be aixó es la imitació de la meva bosa de recanvis caient al terra i evidentente paro a recollir-la, obro el tritraje i cap a dins, ara semblo un chepat, a més de no anar molt comode. Per sort la Joana està seguint la cursa a un lloc on pasem tres vegades i puc donar-li. PUNT D'INFLEXIÓ Encara quende 20 km de terreny favorable peró amb molt de vent i penso hem dosificar-me per poguer correr be, mantenir la posició que ja deu ser... "ma o meno el 20". El vent, que ha estat present durant tota la porva s'intensifica encara més i es molt molest i per mi fins i tot "acollonant", ja no sabia si acoplar-me, agafar-me al manillar, pedalar, no pedalar, pero pensat en els factors no m'adono i ja soc al km 90, "ja no queda res, l'última rampa i a correr que es lo teu maxote". L'última rampa es la perfecta per fer-te el valent adelantant a tres triatletes amb la presencia de molt de públic ja que es al nucli urbà de Balaguer, i així ho vaig, he quedat com un campeón pero evidentment en la recuperació del meu impuls maxoadrenalinic hem tornen a pasar. L'arrivada a la T2 et dona aires de crack, dones la bici als col.laboradors que te la penjen i tu et vas a canviar per no perdre gens de temps, IMPORTANTISIM EHHHH.

CORRER... Poso el crono a 0 per controlar el meu ritme no fos cas que vagi mes ràpid del que hem deu tocar (4 poc el km), a mes el mister m'ha dit que segur que sense adonar-me correré alguns km a 3 llarg, jajajajaja, la realitat es ben diferent. Començo a correr i el vent emprenya de valent, diria que mes que amb la bici, peró hi ha gent a la vista i els he d'avançar "vamos maxote el correr es lo teu", al creuar-me amb el primer el que l'acompanya de l'organització hem diu "entre els 25 primers!!!" i a ojo de alcon vec a uns quants, vamos!!!!!. La primera volta poso un ritme bo, 4 poc el km i adelatanto a 5, tot i que les sensacions son molt estranyes, sembla que puc anar mes ràpid pero hi ha algo que no es coordina al meu cos per lograr-ho i intento mantenir, peró..... la segona volta ja el ritme decau a 4:30 el km i només puc mantindre la posició tot i que algún que comença la primera volta va més fres i m'adelanta "esto ya no mola", just avans d'acavar la segona volta el primer hem dobla "diosssssssssssss!!!!! aixo mai m'havia passat" pero no es el pitjor, el pitjor es sentir al primer per la megafonia comentat que ha estat el mig ironman mes dur de la seva vida, i el chip ja canvia jejejeje. Realment ja no puc amb la meva anima, estic fins i tot ABORRIT, no hem puc imaginar el que es un IROMAN, dios tornem millor al mig que es mes curt. L'última ja penso en xorradestals com.... "tanqui tiu que aixi l'any que be sera mes facil superar-te" pero que dius jo no torno a fer aquesta burrada....."venga disfruta del que queda" distruta??, si claro d'una birra ben fresqueta.... "has d'arribar que sino no et donen la samarreta" es igual tinc moltes. Entre xorrada i xorrada ja hem paro dos segons als avituallaments a beure amb tranquilitat, llíçó apresa de la crònica d'un veterà com Josete, no fos cas que m'agafi flato o algo xungo jaº ni pensant si vaig el 20, el 30 o el 40, només vull acabar.

FINAL... Per fi.... ja era hora, 5 hores 26 minuts i no se quants segons, objectiu conseguit... Temps bo o discret segons ho miris pero content per haver acabat que era el principal i sabent que en un mig ironman no tant dur baixar de les 5 hores es pot conseguir...

AGRAIMENTS.... En primer lloc agrair el suport de la Juani en tot moment a més de ser la xofer, la fotografa, sa meva al.lota i la modelo del Hotel Barceló, jejejeje, al mister per les seves recomanacions, al trio calatrava que ens hem pegat les nostres sesions d'entrenament amb les nostres primeres locuras esportives completades i a tots els compis que feu que entrenar a mes de ser casi una emfermetat sigui una ilusió del dia a dia

DISCULPES.... Truchi (si llegas hasta aquí) te he criticado pero al final tambien me ha salido largo de ......... y se quedan miles de sensacinoes i situaciones sin contar. Perdoneu les faltes pero hem cansa escriure pendent de les coses i la incoherencia d'alguna informació ja que no ho he revista....com diria algú del club he escri per sensacions.....

Les distancies 1,9 swin, 90 bike i 21 run, només van acertar a una... ja que van ser 2,1 swin, 96 bike i 21 run

ALBERT PINAZO .... HALF FINISHER.

Triatló Pont de Suert 2010

Crònica de Pedro

El neopreno me aprieta el cuello, el pecho, me cuesta respirar, me ahogo?? Creo que con el neopreno no llegaré a hundirme, por lo que en un principio ahogarme no me voy a ahogar, pero…, seré capaz de nadar así 1400 metros más??, lo dudo…, pero por lo menos voy a intentar llegar a la 1ª boya…,

Atrás quedan momentos de nervios, muchos, y dudas. Es mi primer triatlón, y más que superar las distancias, el principal temor está en tener las provisiones esenciales cuando llegue a boxes, así como llevar a cabo las transiciones con cierta soltura.

La prueba de natación se compuso de dos partes, dos vueltas vamos. La primera un suplicio por llegar a tierra. Más que nadar, avanzaba, muy lentamente, con la única intención de que la sensación de ansiedad no fuera creciendo y me paralizara por completo.

La segunda, ante mi propio asombro, un paseo a nado, a mi ritmo lento, pero constante, y adelantando a bastantes nadadores, por lo que las buenas sensaciones fueron creciendo, hasta al punto de “apretar” desde la última boya hasta el final.

Salgo del agua pletórico. Lo peor creo que ya ha pasado y me quedo con las buenas sensaciones de la segunda vuelta. Lo de la primera ha sido un mal sueño que ya no recuerdo…

Sin darme cuenta, supero la rampa de la transición en bici, subo en ella, y al loro…, que no estamos tan mal!!! Hago el tramo abierto que va a lo que es el circuito en sí, donde haremos tres vueltas, al mismo ritmo que unos tres o cuatro ciclistas, separados unos 20 metros cada uno. Al llegar a la carretera cerrada al tráfico supero a dos, pero intento no tirar demasiado porque es la primera vez que compito en bici, y tampoco quiero forzar…, tampoco sé si lo estoy haciendo… En la subida sigo adelantando gente, pero ya les advierto que en la bajada me cogerán. Así es, bajando me superan algunos, pero en la subida el guión se repite. En la tercera vuelta ya bajo mejor, pero dado a que mi única pretensión es llegar, prefiero no jugármela… El asfalto está en pésimas condiciones y aunque la bajada no es muy pronunciada, el circuito es estrecho y serpenteado.

Llego a la T2. Creo ir bien, pero al empezar a correr veo que la carrera a pié será un suplicio. No pasa nada…, solo quiero llegar. Salgo de la transición con tres corredores, pero creo que puedo tirar más que ellos y me aventuro a correr sólo. Voy bastante cómodo hasta que en el km 3, en plena zona de rampas salvajes , el ritmo y las sensaciones me hacen revivir los momento muro de la maratón. Tengo que aminorar la marcha, pero en breve llegamos al ecuador: agua y la vuelta de bajada. Ya tengo mi primera triatlón en el bolsillo. En la bajada a pié, tampoco me la juego. He tenido ya un par de amagos de torcedura de tobillo y me reitero: solo quiero llegar. Después de dos horas cincuenta y algo…, ( lo importante era llegar… ) Objetivo cumplido. Con dos cojones!!! Bueno, aún me falta medio para apretar más en las bajadas!

Gracias a todos por los ánimos, consejos, fotos, y la buena compañía!!!

Pedro,

Si voleu veure més fotos mireu aquest link:

http://picasaweb.google.es/Tripicor1/PontDeSuert2010#

Ironman de Niça 2010

Podeu veure més fotos aquí:

http://picasaweb.google.com/adarve23/IMNiza2010#

Crònica del Roger.

Amb una mica de retard aqui va la crònica de Niça 2010

Dijous a migdia i després d'una revetlla tranquila comencen els preparatius logistics, a les 18h de la tarda surto a estirar les cames i cauen 25 km de bici . Al vespres surto cap a Girona a casa un gran amic amb el que compartirem viatge i apartament.

Divendres a les 6:00h carreguem el cotxe i road to Nice....entre rises i brometes i pagant la òstia de petages ens plantem a Niça cap a les 14h . Arribem a la famosa Promenade des Anglais i busquem l'aparthotel ubicat a la mateixa Promenade......primera linia de mar....lujazo asiatico !!!

Fem check-in i primer dinar de pasta. Haurà arribat el mister i en Jesús ?? No tinc noticies

Per la tarda muntem les màquines i ens acostem a la Expo amb les bicis, joder des de l'hotel ha marcat 3,4 km. Haurem de caminar això a les 5h del matí per anar a la sortida ? Encara resultarà que hem agafat apartament massa luny. Bé , arribem a la expo ubicada en una avinguda ajardinada entre boutiques Cartier i Louis Vuiton i més d'un Ferrari......aqui hi ha nivell . Passem la tarda per la expo saludant alguns coneguts i e gran Marcel, fem alguna compra d'última hora i a les 20h cap a l'hotel a sopar i dormir.

Dissabte a les 7h del matí cap al mar a probar l'aigua de la magnífica badía, sembla una piscina gegant, és increíble el color blau del mar i lo calmat que esta el mar, nadem 1200 m per estirar els braços........crec recordar que en l'últim mes he nedat de 8.000 a 10.000 metres , el que neda el Jesús cada setmana ! A les 8:30h esmorzar i passem el dia amb els preparatius logitics pre competitius i una bona siesta......

Al check-in em trobo Jesús i el mister.....joder que finets que estan al costat del Marcel .

Anem al gra..................

Dia de la cursa...4:15h sona el despertador, esmorazar i agafem bosses, un taxi ens espera per anar fins a la sortida. Ja ens estalviem 3,4 km a peu....estalviem forces de cara la cursa. M'enfundo el neoprè i aqui si comencen ja els nervis.....arribar a la sorra és lent i em coloco malament al calaix de 55'.......surto molt enrere i em costa molt adelantar, òsties per tot arreu. Surto 1h06min

Transició tranquila i en agafar la bici em trobo el Jesús, collons no vaig tan malament. Rodem junts una estona amb la bici però o em trobo massa bé i al km 15 s'escapa. El circuit és guapo ondulat i amb poc trànsit.....els km van passant i em costa menjar, al km 50 se m'afluixa la direcció de la bici i he de parar a ajustar-la, amb els nervis l'apreto massa i la deixo descentrada....em capfico amb la puta direcció i no em concentro en la cursa ! No puc mantenir recte la bici i al km 70, aprofitant l'habituallament especial paro al Shimano Service , m'ajusten la bici i menjo. A partir d'aqui començo a recuperar forces i disfruto de la resta de la bici, adelanto a Luis Enrique que anava clavat amb rampes....."venga Luis ánimo" . Els ultims km fan baixada, un curveo molt distret......els ultims 20 km son plans amb el vent de cara. L'últim parcial de 45 km el faig volant.

Arribo a la promenade des Anglais, de conya...5 km per la transició i de cop i volta s'em creua una familia al complert i m'els enduc per endavant ....òstia al canto !! Només sento una nena plorar, encarta no sé com em pugen a la bici i m'empenten per continuar.....m'aplaudeixen a mi ? Em fa mal la cadera i el quàdriceps, moratón.

Arribo a la T2 una mica atontat, entre la ostia i la calor......ara começa l'Ironman per a mi, la Marató. Transició tranquila, la primera volta pasa volant i la faig a 5 min/km , el sol apreta molt i la gent cau com a mosques . Acabo la 1ª volta i sento l'speaker, arriba en Marcel a tota òstia amb la palma de la ma aixecada, afluixo encara mes i veig com entra....s'em posen els pèls de punta i m'emociono i tot.

Continuo amb la meva cursa, amb la calor decideixo pasar per totes les dutxes....cagada pastoret, se m'empapen les wambes i em comencen a sortir ampolles i el meu ritme va cap avall.....encara no m'he creuat el mister ni el Jesús. No pot ser......

km15 al km32.simplement du, em creuo al Jesús que va petat. Ànimos Jesus..............la ultima volta aceclero i em trobo millor !

Els 2 ultims km em relaxo i disfruto l'entrada......final 11h26min !!! Prueba superada.......i cami de l'osteòpata que m'arregli els peus.

A l'arribada parlo amb en Marcel.......felicitats campió, 5 victòries es increible. Em diu que ha patit molt la ultima volta , però la 1ª a passat el 10 mil a 3'30''.

Jesus, Joan........un mal dia el té tothom. Ànims, s'ha de repetir.

Roger